Més paper, menys xarxes

El Senat d’Austràlia acaba d’apro­var una llei que pro­hi­birà l’accés a les xar­xes soci­als als menors de 16 anys. La notícia ha donat la volta al món i ha entrat a totes les llars, també les de casa nos­tra, perquè aquest és un dels debats oberts més sen­si­bles que la soci­e­tat té damunt la taula. Fa poques set­ma­nes ens assa­bentàvem d’una decisió igual­ment tren­ca­dora, que forma part del mateix debat: la decisió de Suècia de tor­nar als lli­bres de text en paper i aban­do­nar la seva aposta per la digi­ta­lit­zació a ultrança de la qual havia estat pio­nera fa 15 anys. Les raons d’una decisió i l’altra són simi­lars: l’afec­tació que tenen les xar­xes soci­als i la tec­no­lo­gia en el procés d’apre­nen­tatge i for­mació dels menors. Ja se sap que serà molt difícil acon­se­guir que els menors no acce­dei­xin a xar­xes com Tik­Tok, perquè conei­xen mil i una mane­res de bur­lar les bar­re­res electròniques. Però ser­virà per donar una eina molt potent perquè tant els pares com els pro­fes­sors tin­guin més auto­ri­tat per allu­nyar els menors de pràcti­ques de risc per a la seva salut men­tal i que com­por­ten afec­ta­ci­ons impor­tants en el procés d’apre­nen­tatge. La pre­gunta que ens hem de fer és si per arri­bar a pro­te­gir els menors dels ris­cos de les xar­xes soci­als cal una llei, o bé n’hi hau­ria d’haver prou amb la res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva. Pot­ser si pre­diquéssim amb l’exem­ple tot ple­gat seria més sen­zill. Més paper i menys xar­xes soci­als sem­bla una bona recepta.