Opinió

Tribuna

Records... Des de l’oblit

“Els artistes van recrear un minut i mig de fotogrames. Però les imatges, per si soles, no reflecteixen l’impacte emocional. I què és l’art sense emoció?
“Unwoven-Reminiscence és una petita delícia que obre les portes a una nova manera d’entendre l’art enmig d’una voràgine tecnològica per teixir els records des de l’oblit

Els artis­tes David Pra­des i Thinh Tru­ong van pre­sen­tar el 7 de novem­bre pas­sat la ins­tal·lació Unwo­ven-Remi­nis­cence, en el marc del Fes­ti­val Panoràmic. Aquest pro­jecte, que es va poder veure a Can Cas­tells Cen­tre d’Art, a Sant Boi de Llo­bre­gat, fins al 7 de desem­bre, va néixer en el si del pro­grama Tor­rents d’Art del Parc Sani­tari Sant Joan de Déu, i és una porta oberta a un exer­cici que difu­mina els límits entre l’art i la salut, entre el tan­gi­ble i l’intan­gi­ble, entre l’ali­e­nació i la memòria viva. Els joves artis­tes han fet un viatge en el temps acom­pa­nyant vuit per­so­nes que, mal­grat haver entrat en pro­ces­sos demen­ci­als de pèrdua gra­dual de la memòria, han donat vida als seus records mit­jançant l’ús de la intel·ligència arti­fi­cial.

Els joves artis­tes van enre­gis­trar llar­gues entre­vis­tes amb cada un dels par­ti­ci­pants, usu­a­ris dels cen­tres d’atenció intermèdia de Sant Joan de Déu a Sant Boi de Llo­bre­gat i a Esplu­gues. En aques­tes entre­vis­tes, els usu­a­ris par­la­ven dels seus records d’infan­tesa i joven­tut, i dona­ven detalls de com eren les coses i les per­so­nes que for­ma­ven part d’aquest pai­satge vital que els acom­pa­nya encara: el car­rer de casa seva, la roba que duien els seus amics, els jocs a què juga­ven, com era la seva escola, el pri­mer petó... Durant les entre­vis­tes, en què els artis­tes feien de medi­a­dors entre els pro­ta­go­nis­tes i la IA, van anar recre­ant, amb la interacció dels pro­ta­go­nis­tes, un minut i mig de foto­gra­mes que defi­nei­xen una petita part de la seva vida. Però les imat­ges, per si soles, no reflec­tei­xen l’impacte emo­ci­o­nal que l’exer­cici va gene­rar en cada un d’ells. I què és l’art sense emoció?

Per això, pre­ci­sa­ment, per bus­car l’emoció d’aquells moments revis­cuts, els artífexs de la ins­tal·lació van crear una matriu en codi binari a par­tir de peti­tes enques­tes que els pro­ta­go­nis­tes de l’obra van con­tes­tar valo­rant posi­ti­va­ment o nega­ti­va­ment dife­rents aspec­tes de les entre­vis­tes que havien fet i de l’impacte que els havia pro­vo­cat la recu­pe­ració d’aquests records. Quan la res­posta era posi­tiva, hi posa­ven un 1, i quan era nega­tiva, hi posa­ven un 0.

Un cop cre­ada la matriu per­so­na­lit­zada per a cada un dels pro­ta­go­nis­tes, els artis­tes els van donar la base d’un tapís. Quan la matriu mar­cava un 1, hi lli­ga­ven un fil amb un nus. Quan la matriu mar­cava un 0, dei­xa­ven l’espai buit. Així va ser com els pro­ta­go­nis­tes van con­ver­tir en tan­gi­bles les per­cep­ci­ons emo­ci­o­nals d’un procés que, d’alguna manera, altera i com­mo­ci­ona. Altera els sen­ti­ments de moments retor­nats a través d’un viatge en el temps.

La por, la tris­tesa, la sole­dat i la incer­tesa són algu­nes de les emo­ci­ons que acom­pa­nyen l’entrada en pro­ces­sos demen­ci­als. La per­sona afec­tada d’Alz­hei­mer o qual­se­vol demència que pro­vo­qui la pèrdua de records vitals camina cap a un túnel fosc i fred. I, com que vivim en una soci­e­tat que ens defi­neix pel que hem vis­cut, aques­tes malal­ties ens obli­guen a afron­tar l’espai on la per­sona afec­tada entra en un estadi d’ali­e­nació en què només importa el pre­sent en el sen­tit més estricte. Tot allò que l’envolta és nou a cada minut, i les per­so­nes que hi ha al seu entorn són per­ma­nent­ment des­co­ne­gu­des. Només una per­cepció valenta de la incer­tesa pot donar eines per fer front a una situ­ació tan limi­tant. Però el procés és gra­dual i en la gestió del men­tres­tant hi ha les esclet­xes que els artis­tes han explo­rat per dei­xar a la vista una retros­pec­tiva emo­tiva a un pas­sat per­so­nal i intrans­fe­ri­ble.

La ins­tal·lació, que ofe­reix la pro­jecció de les imat­ges gene­ra­des amb IA a par­tir de la remi­niscència sobre el tapís creat per cada par­ti­ci­pant, per­met visu­a­lit­zar una peça col·lec­tiva amb pro­ta­go­nis­tes, a pri­ori, apar­tats dels cir­cuits cul­tu­rals tra­di­ci­o­nals. I, alhora, recull la dico­to­mia entre la gene­ració d’imat­ges des d’un procés irre­ver­si­ble­ment dege­ne­ra­tiu. Aquesta petita delícia és una ale­nada d’aire fresc, com la llum que el pro­jec­tor llança sobre cada tapís, enmig de la fos­cor d’un túnel des­co­ne­gut i imprecís. És en aquest espai, entre la memòria i l’oblit, on pro­fes­si­o­nals del Parc Sani­tari Sant Joan de Déu han començat a defi­nir un estudi de recerca que per­metrà conèixer els bene­fi­cis de la incor­po­ració d’aquesta meto­do­lo­gia en l’atenció a les pri­me­res fases de la demència. Tot apunta que tor­na­rem a veure Unwo­ven-Remi­nis­cence ben aviat, en nous fes­ti­vals artístics, en una expressió de l’art que apro­fita la voràgine tec­nològica per tei­xir els records des de l’oblit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia