I el millor arbre de Nadal és...

Es proposa un joc de caràcter urbà i també nadalenc. Per prendre-hi part només cal tenir l’instint del tafaner, l’esperit de l’aventurer i una ciutat com Barcelona, que convida a ser caminada. Tafanejar vol dir ficar el nas i els ulls arreu, mentre que aventurar-se és trepitjar més enllà de la línia vermella. Que ningú es confongui, no és pas un joc perillós, ni comporta cap risc per a qui el practiqui, més aviat al contrari. Tot plegat és un divertiment flonjo, que deixa l’esperit esponjós, com un tou de molsa, i l’ànim ingràvid, suspès i alegre com un fil musical de campanetes.

La cosa va de voltar, buscar, mirar i decidir quin és l’arbre de Nadal més bonic de Barcelona, quin de tots ells és el que, després d’observar-lo amb deteniment, provoca primer un oh d’admiració i, després, un ai de melangia, una evocació de llar de foc crepitant, un dissabte a la tarda de sofà, manta, música de badalls i un perfum llunyà de canyella.

L’exercici lúdic demana gastar sola, perquè els arbres guarnits no es mouen de lloc sinó que cal anar a cercar-los, descobrir-los allí on han estat creats perquè bona part de la seva resplendor consisteix a saber fer-los encaixar en el lloc on algú ha decidit donar-los vida. Aquest anar amunt i avall de la ciutat amb la curiositat i les ganes de deixar-se sorprendre per peces d’art efímer no és una pràctica nova. En temps de Setmana Santa, per exemple, l’únic que permetia trencar el viure compungit, encaputxat de morat i negre, consistia a anar a veure monuments, recorrent les esglésies a la recerca dels altars guarnits especialment per guardar el sagrament entre dijous i divendres sant.

També obliga a anar amunt i avall la pràctica d’organitzar concursos de pessebres, circumstància que fa que el jurat visiti els domicilis dels concursants valorant l’art de les figures de fang i les muntanyes de suro. A Sant Cugat del Vallès, per exemple, és bonic el costum de construir pessebres amb vocació pública, posant-los en un punt de la casa que pugui ser observat a peu de carrer, fet que fa moure els veïns d’una finestra a una altra de la ciutat.

La troballa dels arbres més ben engalanats es converteix en un joc fàcil quan es descobreix que els hotels de Barcelona són els veritables animadors de la festa i que com més nivell té l’establiment, més amb la boca oberta deixen. Per exemple, quan s’accedeix a l’espai elegant del vestíbul del Majestic o al gran saló central del Palace, antic Ritz, s’hi troben arbres que llueixen aquests dies de manera especial amb una delicada combinació del verd, el vermell, la llum i el blanc. Si al bon gust se li suma l’ús de la flor blanca de cotó en els arbres del hall de l’hotel Cotton Club, edifici que era l’antiga seu del selecte gremi dels cotoners de la ciutat, el resultat és insuperable.

Els que hi entenen, com la mestra en decoració en art floral Montserrat Casas, subratllen la importància de les olors d’eucaliptus, d’avet o de cedre al costat del joc de colors i les llums, així com tenir present l’espai on es disposa l’arbre. No hi ha dubte que al Cotton Club ho han tingut clar i el conjunt que conforma la comunió dels arbres encotonats amb la làmpada llagrimall, els miralls i marbres sembla màgia. Ningú els donarà cap premi, perquè el concurs que es proposa no existeix, però de ben segur que se’l mereixen.