Un sensesostre per Nadal

Per Nadal el dia torna a gua­nyar llum a la nit. Aquesta nit és clara per una altra llum. Es cele­bra un símbol revo­lu­ci­o­nari en no pocs aspec­tes més enllà de la boge­ria del con­su­misme. Un fill de la mar­gi­nació, de l’exili, sense casa, neix sota el sos­tre d’una pallissa, amb l’escal­for dels ani­mals, no pas de la soci­e­tat humana. I s’eri­geix en la con­dició uni­ver­sal humana. A les antípodes de l’Antic Tes­ta­ment i de totes les reli­gi­ons que con­sa­gren les jerar­quies de poder. Una altra cosa és que, com passa sem­pre, tot poder es fa seu els símbols per­ver­tint-ne el mis­satge ori­gi­nal, espe­ci­al­ment si en qüesti­ona el sis­tema de poder. Enguany l’arque­bisbe auxi­liar de Bar­ce­lona ha posat a dis­po­sició part del seu patri­moni –amb ori­gen i tra­jectòria més que fos­cos– al ser­vei de l’actual pro­blemàtica de l’habi­tatge, con­di­ci­o­nada pels mer­ca­ders de l’espe­cu­lació, sovint beneïts per la mateixa Església. Val més tard que mai. Però aquesta ètica de la cari­tat és insu­fi­ci­ent perquè implica una natu­ra­lit­zació de les greus desi­gual­tats estruc­tu­rals, i es fona­menta en l’acció voluntària, malau­ra­da­ment moguda com una exigència d’un credo, més per gua­nyar-se el cel que no pas per una con­vicció fèrria en la soli­da­ri­tat humana. El més penós i ver­gonyós, però, està a la banda dels ges­tors polítics, incapaços d’esta­blir uns mínims dig­nes per a totes les famílies amb greus difi­cul­tats. La necessària feina de Càritas subrat­lla la ver­go­nya de totes les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, que pro­mo­ci­o­nen tota mena de pòdiums aris­tocràtics –espor­tius, soci­als, econòmics– men­tre obli­den la ciu­ta­da­nia atro­pe­llada pel sis­tema econòmic impe­rant.