L’any de la rebel·lió contra l’amnistia

L’edi­to­rial d’avui fa 365 dies arren­cava així: “Avui fa un any ni els més opti­mis­tes hau­rien situat entre les pre­vi­si­ons per al 2023 una llei d’amnis­tia per esme­nar la repressió a l’inde­pen­den­tisme”. Dotze mesos després, que els que van aco­llir la llei amb tri­om­fa­lisme hagin estat un punt inge­nus no jus­ti­fica l’escàndol que repre­senta en ter­mes democràtics la rebel·lió d’una part de la cúpula judi­cial espa­nyola. Jut­ges i fis­cals que, auto­cons­tituïts en comitè de sal­va­guarda d’uns valors pre­de­mocràtics, han deci­dit boi­co­te­jar-ne l’apli­cació apro­fi­tant el vernís legal que els atorga jugar amb els temps pro­ces­sals esti­rant-los al límit. És de domini públic, perquè així s’ha expli­ci­tat, quin és l’espe­rit que ha ins­pi­rat el legis­la­dor, les hores de nego­ci­ació esmerçades per polir la lite­ra­li­tat de la llei i quins són els seus des­ti­na­ta­ris objec­tius. Per tant, el con­junt d’argúcies dilatòries arbi­tra­des des d’alts esta­ments judi­ci­als cons­ti­tu­eix una vul­ne­ració fla­grant de la sepa­ració de poders. La con­seqüència és que, en el decurs de mig any amb la llei apro­vada, sig­nada per Felip VI i publi­cada en el BOE, dels 486 bene­fi­ci­a­ris poten­ci­als que pre­veu la fis­ca­lia, només s’ha apli­cat a 205, gai­rebé la mei­tat dels quals són poli­cies espa­nyols. La cara més visi­ble de la repressió con­ti­nua sent l’exili de Car­les Puig­de­mont, Toni Comín i Lluís Puig. I, el que és pit­jor, l’any acaba sense cap exigència de res­pon­sa­bi­li­tats als autors del boi­cot i amb la fil­tració que aquesta impu­ni­tat es podria allar­gar ben bé fins l’octu­bre del 2025, quan es cal­cula que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal haurà resolt els recur­sos.

I si hi ha impu­ni­tat és, també, per la tebi­esa de l’exe­cu­tiu espa­nyol, que no tan sols ha negat l’amnis­tia política a Puig­de­mont esqui­vant reu­nir-s’hi al més alt nivell. Tam­poc ha plan­tat cara amb fer­mesa a la deriva judi­cial ni ha arti­cu­lat una defensa enèrgica de la norma que el mateix PSOE va votar. Al con­trari, el minis­tre de l’Inte­rior, Fer­nando Grande-Mar­laska, entrava en con­tra­dicció quan pro­cla­mava, refe­rint-se a la tor­nada fugaç de Puig­de­mont el 8 d’agost: “A tots ens hau­ria encan­tat que hagués estat detin­gut.” Una afir­mació que encara no ha estat cor­re­gida des de La Mon­cloa.