Renfe i la física quàntica

Fa uns dies vaig con­ce­bre la ter­ri­ble injustícia que estem come­tent amb Renfe i les seves sofer­tes catenàries quan abo­quem al seu damunt el nos­tre enuig per un fun­ci­o­na­ment que con­si­de­rem des­ga­ve­llat, incom­pe­tent i lite­ral­ment insul­tant. Més enllà de no donar valor a la rigo­ro­si­tat amb què els seus trens com­plei­xen la llei de Murphy –segons la qual quan l’usu­ari arriba a l’hora el tren surt amb retard men­tre que quan és el viat­ger qui arriba uns segons tard resulta que és el tren el que surt amb una pun­tu­a­li­tat helvètico-britànica–, del que no som cons­ci­ents és de la importància que suposa el fun­ci­o­na­ment de Renfe per als estu­dis apli­cats de la física quàntica. D’aquesta manera s’entén com tot sovint un Mitja Distància es trans­forma en Regi­o­nal i pro­voca una dila­tació natu­ral del con­cepte espai-temps fins al punt que un tra­jecte de cent minuts i qua­tre atu­ra­des acaba superant els cent sei­xanta i la desena d’esta­ci­ons. Quina millor cons­ta­tació de viure una rea­li­tat paral·lela quan el rètol de l’estació indica una població men­tre a la pan­ta­lla de l’inte­rior del vagó n’apa­reix una altra; la mateixa pan­ta­lla on s’indica que el tren va en una direcció men­tre que per mega­fo­nia t’infor­men que va en la contrària. A tot això, al fer-se fosc les fines­tres estan prou ente­la­des, enfos­qui­des o bru­tes per fer sen­tir el pas­sat­ger immers dins una dimensió des­co­ne­guda. Des de l’inte­rior del mateix vagó també es viu en per­cepció matrix quan el viat­ger segueix els indi­ca­dors d’un supo­sat ser­vei de bar i es troba una màquina de begu­des i men­jar de la qual només en queda la car­cassa. Al seu cos­tat hi ha un lavabo que ocupa mig vagó i que s’obre de manera automàtica però que no es tanca, o a la inversa. El lavabo con­ven­ci­o­nal, a prova dels con­tor­si­o­nis­tes, acos­tuma a estar espat­llat. Un deves­sall d’experiències físiques i quànti­ques que també ens hau­rien de per­me­tre cele­brar quan a l’hora punta arriba un com­boi amb només tres vagons men­tre que reser­ven els de més capa­ci­tat per a les hores menys tran­si­ta­des. Quan un creu esta­blir la con­clusió que ni el sabo­te­ja­dor més refi­nat asso­li­ria el grau de des­propòsit que suposa un viatge regu­lar en tren per aquest país, resulta que no és cons­ci­ent que tot ple­gat és con­seqüència de les deri­va­des que deter­mi­nen l’existència de la física quàntica. Tot sigui pel progrés de la ciència.