Opinió

Tribuna

Política de pedaços

“Quan ja hi havia una convocatòria ferma, eren públics els llocs de les mobilitzacions i es preveien grans caos a les carreteres, la conselleria es va asseure a negociar amb els pagesos
“Els anuncis fets són “pedaços”, una solució provisional que, probablement, a llarg termini serà insuficient o poc satisfactòria. I això passa massa sovint en política

Quan hi ha una gran pressió al car­rer es pro­du­ei­xen algu­nes reac­ci­ons polítiques. Mai abans. És a dir, si un pro­blema no genera males­tar, pro­tes­tes, mani­fes­ta­ci­ons, ame­na­ces de vaga o pos­si­bles talls de car­re­te­res, sem­bla que l’admi­nis­tració no té cap incen­tiu per bus­car-hi solu­ci­ons. Pro­ba­ble­ment hi ha qui con­si­de­rarà que aquesta afir­mació és una gran gene­ra­lit­zació, però són molts els exem­ples que cor­ro­bo­ren aquest fet. La classe política, sovint, actua quan veu que la seva inacció pot com­por­tar con­seqüències o gene­rar titu­lars incòmodes.

És el que va pas­sar fa quinze dies amb els page­sos. Quan ja hi havia una con­vo­catòria ferma sobre la taula, s’havien fet públics els llocs on hi hau­ria mobi­lit­za­ci­ons i es pre­veia que es produïssin grans caos a les car­re­te­res, la con­se­lle­ria es va asseure a nego­ciar. Es va fer tard, arri­bant a un acord a dar­rera hora de la nit, per inten­tar apai­va­gar el males­tar. Les deman­des dels page­sos fa anys que són les matei­xes, per tant, qual­se­vol pro­posta de la con­se­lle­ria, per molt necessària i impor­tant que fos, arri­bava amb una gran demora. Veure que en temps de des­compte l’admi­nis­tració fa públi­ques algu­nes solu­ci­ons cer­ti­fica aquesta sen­sació de pressió i reacció. I, alhora, evi­den­cia que, de vega­des, només es posen “pedaços” per inten­tar fre­nar el males­tar o el soroll d’un moment tot espe­rant que així el pro­blema des­a­pa­re­gui de l’agenda pública. Però tots sabem que això és sovint insu­fi­ci­ent.

Per tant, està bé posar ter­mi­nis i fis­ca­lit­zar el com­pli­ment dels acords. Que els page­sos dones­sin 15 dies de marge és impor­tant i obliga així els polítics a assu­mir els seus com­pro­mi­sos. El que no té cap sen­tit és que un any després de les grans mobi­lit­za­ci­ons del sec­tor agrari, que van cul­mi­nar amb l’entrada de milers de trac­tors a la Dia­go­nal de Bar­ce­lona, no s’hagin produït can­vis sig­ni­fi­ca­tius. Si els motius del seu males­tar són els matei­xos, això vol dir que ningú s’ha pre­o­cu­pat per donar les res­pos­tes indi­ca­des, empren­dre les acci­ons opor­tu­nes i gene­rar els movi­ments que demana a crits el sec­tor.

Per això, els anun­cis fets són “pedaços”. Perquè s’ha inten­tat donar una solució pro­vi­si­o­nal que, pro­ba­ble­ment, a llarg ter­mini serà insu­fi­ci­ent o poc satis­factòria per a totes les parts afec­ta­des. I això passa, massa sovint, en política. Aquesta dinàmica d’anar dei­xant pas­sar el temps, dila­tar els pro­ble­mes, llançar decla­ra­ci­ons de bones inten­ci­ons i inten­tar esqui­var els temes més con­tro­ver­tits, és sem­pre una mala estratègia. Perquè l’únic que fa és enquis­tar un pro­blema o engran­dir-lo dia rere dia.

Què N’espe­ren els ciu­ta­dans, de la política? Bàsica­ment, solu­ci­ons. És a dir, la capa­ci­tat de ges­ti­o­nar i admi­nis­trar els recur­sos de la forma més efi­ci­ent i eficaç pos­si­ble. I, alhora, li exi­gei­xen cele­ri­tat. Si una decisió presa avui neces­sita una dècada per ser exe­cu­tada, això genera, de retruc, un sen­ti­ment de des­con­fiança i neguit. El pagès que fa mil tràmits per tenir tots els papers en regla espera, com a mínim, que els res­pon­sa­bles polítics del Depar­ta­ment d’Agri­cul­tura no li posin més pals a les rodes, sinó tot el con­trari, que vet­llin amb ell per garan­tir la via­bi­li­tat de la seva acti­vi­tat pro­duc­tiva. Perquè dels seus camps en depèn el nos­tre rebost, la fruita, la ver­dura i els cere­als que ens ali­men­ten.

No es tracta de cri­ti­car deter­mi­na­des pra­xis polítiques, sinó d’inten­tar que les deci­si­ons que es pre­nen tin­guin unes reper­cus­si­ons direc­tes en les nos­tres vides. I, per tant, que acon­se­guim pas­sar de la política de “pedaços” a la dels can­vis trans­cen­dents. Aquells que tenen un impacte pot­ser a mitjà o a llarg ter­mini però que, en canvi, poden tenir més recor­re­gut. Churc­hill va sen­ten­ciar que “el polític es con­ver­teix en un esta­dista quan comença a pen­sar en les pròximes gene­ra­ci­ons i no en les pròximes elec­ci­ons”. I, cer­ta­ment, ara tenim massa polítics pen­sant en com un com­por­ta­ment o un altre pot gene­rar més impac­tes a curt ter­mini, per gua­nyar la pròxima con­tesa elec­to­ral, que no pas en una mirada molt més estratègica i dila­tada en el temps. Amb les reper­cus­si­ons que això té, perquè el titu­lar d’un dia l’endemà pot­ser ja no té cap valor ni pes.

En canvi, una acció con­creta que generi modi­fi­ca­ci­ons impor­tants pot­ser no et donarà molta reper­cussió, però com­por­tarà uns bene­fi­cis per a uns actors deter­mi­nats. Si no, pre­gun­teu-ho als page­sos que, més enllà dels anun­cis i acords esta­blerts les dar­re­res set­ma­nes, saben que seran total­ment insu­fi­ci­ents si volen solu­ci­o­nar alguns dels pro­ble­mes endèmics que els cor­se­quen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia