El veritable cordó sanitari

Salvador Illa aprofitarà qualsevol oportunitat per confrontar-se amb l’extrema dreta i reivindicar cordons sanitaris contra Aliança Catalana a Ripoll o al Parlament. Eludeix el cos a cos amb Vox, simplement perquè amb Vox hi té frontera electoral (hi va compartir diverses manifestacions i pancartes, i hi comparteix la fascinació pel 155), mentre que en canvi el partit d’Orriols pot desgastar la imatge de Junts o, més aviat, de l’independentisme en general. Aquesta és la clau de la qual l’independentisme s’ha d’adonar: som davant d’una operació d’estat per eliminar l’horitzó d’independència del mapa polític i cultural i fins i tot del nostre imaginari. Som davant d’un cordó sanitari, el cordó veritable, contra l’independentisme.

Ho vaig saber en el moment en què em vaig trobar amb un antic militant socialista de Lleida, especialista en marques comercials, ara fa un parell d’anys: quan em disposava a saludar-lo, em va mirar fixament i em va dir: “Ara no em vinguis a saludar com si res. Ara sabreu el que és bo. Ara pensem ocupar tot el poder i no us deixarem respirar, perquè això del procés ens ho ha fet passar molt malament.” Vaig quedar estupefacte davant d’aquella explícita declaració de concòrdia i de diàleg i de reconeixement de l’altre. El cas és que, pocs mesos després, el PSC aplicava un cordó sanitari contra Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona tot pactant amb els Comuns i amb el PP. La raó va ser ben clara: el veto absolut a l’accés de qualsevol independentista a governar les institucions.

L’independentisme, no Junts sinó l’independentisme, es troba en un context de reculada, provocada inicialment pels errors del procés, però tot seguit per una repressió judicial i policial (i política) ferotge, que encara dura però que només ha afluixat una mica quan ha quedat pràcticament desterrat dels governs institucionals. Després d’haver aconseguit això, per la via judicial especialment, busquen la següent victòria: eliminar l’accés de l’independentisme al poder institucional real fins que renegui del procés, i en paral·lel desenvolupar una agenda de guerra cultural que elimini dels mitjans de comunicació públics, i evidentment també dels privats, els debats centrats en la independència de Catalunya. Aquesta guerra cultural l’estan guanyant, al meu parer de manera fràgil i temporal, però l’estan guanyant: disposar de cordons sanitaris contra l’independentisme permet un accés al poder que facilita enormement aquesta tasca. El meu amic ja m’ho va advertir.

A més, l’aparició d’Aliança Catalana fa que el debat sobre la identitat s’enverini i s’aprofiti per part del PSC per associar nacionalisme/independentisme amb racisme i intolerància, o per dir que va en contra dels valors europeus, quan precisament el que l’independentisme pretenia era que Europa escoltés un clam que feia caure en massa contradiccions sobre la seva pròpia configuració com a espai de democràcia i d’obertura cap a les seves realitats nacionals. L’independentisme té dret a reclamar una altra Europa, com tenia dret a reclamar una altra Espanya, i les intimidacions d’Illa no han d’acomplexar un moviment més europeista i modern que l’actual decadent socialisme internacional. L’independentisme no ha d’agafar-se a Orriols com a un ferro roent: ha de trobar un discurs plural però coordinat que retorni l’orgull als seus votants, cadascú des de la seva banda, i, sobretot, obtenint resultats tangibles. L’assignatura pendent de l’independentisme, després del procés, és mostrar-se eficaç i eficient i infinitament més modern i útil que els moviments propers a l’autoritarisme, ja tinguin forma de populistes antiimmigració o de grisos anestesistes gerencials.

Sí: cal desemmascarar de nou la complicitat del PSC amb les posicions autoritàries (evidenciada del 2017 fins avui), cal confrontar la nació catalana (sense estat) amb l’inflexible estatalisme (sense nació) dels partits espanyols, cal recuperar l’orgull del sentiment nacional català i, en conseqüència, de l’independentisme, i això només es pot fer a través de victòries polítiques (partits), de penetració cultural (societat) i d’unitat d’acció en allò essencial (tots plegats). Tot això ho podem entendre com una tasca de “reconstrucció nacional” que demana, abans de res, un factor indispensable: parlar sense complexos i sense por. Han decidit fer un “¡A por ellos!” general. Ara hem de donar una resposta a l’altura.