Groenlàndia és l’illa més gran del planeta, situada geogràficament a Amèrica i políticament a Europa. Forma part de Dinamarca, tot i que a causa de la seva situació tan septentrional només té uns 56.000 habitants, una mica més que la ciutat de Figueres, en una superfície que és com 70 vegades Catalunya. Té un govern autònom i està poblada sobretot pels inuit (abans en dèiem esquimals). Darrerament ha sortit als mitjans de comunicació per un interès manifestat per Donald Trump per adquirir-la o conquerir-la. Els motius són la situació estratègica i els abundants recursos que té al subsol: petroli, gas i grans quantitats de terres rares, materials indispensables per als automòbils híbrids, els aerogeneradors, la metal·lúrgia i molts productes industrials.

Aquesta illa gèlida i llunyana no només ha estat protagonista en l’actualitat; a l’edat mitjana va ser testimoni de la primera trobada entre nadius americans i pobladors europeus, els nòrdics, i escenari d’un misteri històric encara no resolt. Cal dir que els víkings van ser uns navegants i exploradors formidables: van colonitzar les illes Britàniques, el nord de França, van arribar al Mediterrani, van remuntar els rius fins a Rússia i el mar Caspi, van poblar Islàndia i Groenlàndia i van arribar a l’actual Canadà, on no s’hi van establir per conflictes amb els nadius. Les sagues nòrdiques, obres literàries de transmissió oral, ja explicaven que havien arribat a un nou món, però aquesta hipòtesi va ser considerada incerta fins als anys 60 del segle XX, quan es van trobar restes d’una població nòrdica a Terranova datada l’any 1000 a l’actual Canadà, tot i que era un assentament provisional. Segons explica Jared Diamond al seu llibre Collapse (Penguin Books, 2005), “durant 500 anys, entre el 984 i els 1400s, Groenlàndia va tenir l’assentament europeu més remot de l’època, on els escandinaus, a 1.500 milles de Noruega, van construir una catedral, van escriure en llatí i nòrdic antic, van forjar ferro, van tenir ramats i finalment van desaparèixer”.

Els nòrdics, liderats per Èric el Roig, van arribar a Groenlàndia a finals del segle X, en una època de clima benigne, amb pastures que els van permetre tenir ramats que els donaven carn i llet. Complementaven la dieta amb carn de foca. Al segle XIV, però, va començar el que coneixem com a “petita edat del gel”, les condicions climàtiques van empitjorar i això va dificultar que els colons mantinguessin la seva manera de viure. Aquesta adversitat va anar acompanyada del fet que depenien dels subministraments diversos que els portaven des de Noruega anualment. La darrera notícia que en tenim és del 1410, dels escrits del capità del darrer vaixell que hi va viatjar. Després la colònia va ser abandonada pels noruecs i se’n va perdre el contacte. Quan els exploradors danesos del segle XVIII hi van arribar, buscaven els pobladors nòrdics, però només hi van trobar els inuit i les ruïnes dels pobles dels antics europeus. Què se’n va fer? Potser van morir de gana, però no s’han trobat les restes dels 4.000 habitants que es calcula que hi havia. L’any 2012 es van trobar evidències d’un assentament nòrdic del segle XIV a l’illa de Baffin, al Canadà, fet que obriria el camí a noves hipòtesis. En qualsevol cas, com que Groenlàndia és a Amèrica, el que queda clar és que els nòrdics hi van ser durant cinc segles i molt abans que Cristòfor Colom, i, malgrat la seva desaparició unes dècades abans del viatge del genovès, a ells se’ls ha d’atribuir el descobriment del nou continent per part dels europeus.