L’allau

Tot i que pugui sem­blar que la Diada de Sant Jordi encara queda lluny, els meca­nis­mes que la fan pos­si­ble ja estan fun­ci­o­nant a tot drap: els lli­bre­ters del país estan rebent capsa rere capsa de nove­tats incomp­ta­bles i el TN ja està pro­gra­mant notícies sobre dites nove­tats cada dos dies per tres. O sigui ja ha sor­git el pro­blema habi­tual al qual s’han d’enca­rar tots els autors que tenen la sort –o la dis­sort– de tenir un títol seu publi­cat al llarg dels mesos imme­di­a­ta­ment ante­ri­ors al 23-A: la pro­ba­bi­li­tat que molts d’aquests títols mori­ran ofe­gats per l’allau de paper imprès que ens inunda a tots de cara al dia lite­rari més impor­tant de l’any. Per tant, de tant en tant i d’ara enda­vant en aquest espai es comen­tarà algun lli­bre que val molt la pena però que corre el risc de pas­sar des­a­per­ce­but per les raons aca­ba­des d’expli­car. Posem per cas el recull de con­tes de la Jo Ale­xan­der titu­lat Una dona qual­se­vol torna a casa (Columna, 2025). Ja se sap que amb els reculls s’ha d’anar una mica amb compte atès que sovint els con­tes poden ser força desi­guals. En aquest lli­bre, això no passa: tots, abso­lu­ta­ment tots, valen la pena. I no només això sinó que són alhora diver­tits, addic­tius, sinis­tres i sor­pre­nents (a més de ser molt ben escrits). Cada conte té lloc en un país dife­rent i els per­so­nat­ges no s’assem­blen gens els uns als altres si excep­tuem el fet que tots són dones que sen­ten la neces­si­tat o el plaer de matar, sigui en un camp de bata­lla, sigui amb un segres­ta­dor guapo, sigui amb un nigerià llo­gat que no vol car­dar... I tot ple­gat és ama­nit amb fra­ses lapidàries. (“És exas­pe­rant, quan la vida et va mala­ment però tot­hom et veu com una tri­om­fa­dora”). Com que el lli­bre va sor­tir a prin­ci­pis d’aquest any, és pos­si­ble que alguns lec­tors el pas­sa­ran per alt. Que no ho facin, ja que es per­dran una experiència millor –de debò– que un àpat en un res­tau­rant d’upa.