‘Veïns’, d’Octavi Dalmau

L’Octavi ens tenia acos­tu­mats –sis novel·les publi­ca­des– al molt con­so­li­dat gènere de guàrdies i lla­dres. Però ara ha escrit un aplec de 44 relats curts, ini­ci­ant-se així en la també con­so­li­dadíssima nar­ra­tiva breu, més aviat això que Josep Pla en diu “capítols de novel·la”. Frag­ments de prosa sense relació entre uns i altres, i que cada un per sepa­rat podria ser el prin­cipi d’un text més llarg. Sem­bla com si l’escrip­tor con­vidés el lec­tor a pros­se­guir el que ell ha ence­tat i que sovint deixa en un cre­ua­ment de camins. Com diu el títol, aquests “capítols” van de la vida dels veïns que solem tenir tots, uns pro­ta­go­nis­tes que mos­tren un tarannà reco­nei­xi­ble, que prac­ti­quen cos­tums tòpics i fei­nes cor­rents, que tenen les manies habi­tu­als, i que els seus mal­de­caps majo­ri­ta­ris són els diners, la família, el sexe... L’Octavi, pel que porta edi­tat, ja sabíem que escriu bé. Ara els seus fugaços herois i heroïnes es pas­se­gen per Girona i per Figue­res, per Mont­pe­ller i per París, i per una dot­zena de pobles empor­da­ne­sos. Dels 44 “capítols”, només els en par­laré d’un, el de la Mer­ce­des, una noia de pagès no pas grassa, dei­xem-ho en curvy. Aquesta volup­tu­o­si­tat fon els ploms a un metge casat i emmai­na­dat, amb el qual fuig a París; de la muller del sani­tari, el nar­ra­dor diu que és “seca, angu­losa i flàccida”, de sexu­a­li­tat monofàsica i que –torno a citar– “es negava a expe­ri­men­tar noves posi­ci­ons, a lle­par, a sucar o a tocar”. La Mer­ce­des resulta ser “el nega­tiu dis­tor­si­o­nat” de la dona del metge: és tur­gent, i no em facin afe­gir cap carac­terística ni cap efer­vescència més. El cas és que al doc­tor li fa per­fec­ta­ment el fet. Essent a París, l’home rep un mis­satge del seu pare, també metge: “Si et calen meu­ques no cal que vagis a París, aquí també n’hi ha”. Refle­xi­ona i, com que ha dei­xat el pro­ge­ni­tor sol a la con­sulta, deci­deix aban­do­nar la Mer­ce­des sense dir-li res. La noia, com­ple­ta­ment des­ar­bo­rada, fa cas a la seva mare, que acaba casant-la, ara a Mont­pe­ller, amb un bor­ratxo que li pega i li fa set cri­a­tu­res. Per aquesta fillada, la con­si­de­ra­ble pensió que rep de l’estat francès li per­met de viure’n. Altra­ment el metge recau amb una altra menor i acaba en cadira de rodes: el pare, furiós, li trenca lite­ral­ment l’espi­nada.