Dies d'entretemps

Vaig viure molts anys als afo­res de Reus, en allò que en dèiem un xalet, edi­fici de planta i un pis –ara ja, des de fa temps, en un rodal urba­nit­zat–, lla­vors amb mig jor­nal de jardí anglès que és una bar­reja d'hort i arbres orna­men­tals entre flors i vio­les. En sor­tir cap al cen­tre, pas­sava tocant a l'hort del Cis­quet. Al Cis­quet li agra­dava inter­can­viar qua­tre parau­les. Per aquesta mica de con­versa s'aixe­cava dret –sem­pre cavava o arren­cava herba o remo­via la terra dels cres­talls– i s'apun­ta­lava amb l'aixada. “Què, Cis­quet –li deia jo si era el moment oportú–, encara no gra­nen, les faves?” Res­po­nia amb una expressió una mica deso­lada: “No, home, no. Què han de gra­nar. Que no veus que fa aquest temps...?” El temps, con­si­de­rat un con­junt de capri­cis mete­o­rològics, és un dels poders inven­ci­bles i ina­ta­ca­bles que té la natu­ra­lesa per domi­nar-nos. Els boti­guers no venien per culpa del temps; al camp, la collita era dolenta pel mateix motiu, i els reumàtics se sen­tien ata­cats pel dolor per idèntica causa. I com podia ser que no gra­nes­sin les fave­res si, segons el Cis­quet, ja n'era l'època? Per cert; aquí tenim un títol: el temps de les faves. No se'n parla gaire, del temps de les faves. És poc vistós. En canvi, del temps de les cire­res, per exem­ple, se'n parla molt. Fa molt bonic. La sem­pre mala­gua­nyada Mont­ser­rat Roig va escriure El temps de les cire­res, una novel·la pre­ci­osa i simpàtica. Però el temps de les faves és molt impor­tant. Si no, que ho expli­quin a la gent que va viure els hiverns dels anys 1940, 1941 i més enda­vant. Les faves són gene­ro­ses, abun­do­ses. S'havia aca­bat la Guerra Civil espa­nyola el 31 de març del 1939, però el setem­bre del mateix any esclatà la segona guerra euro­pea que s'havia de con­ver­tir en guerra mun­dial (1939-1945). En aquells mesos hiver­nals que van venir, una majo­ria de gent del país va pas­sar gana, excepte a les comar­ques rurals on collien cere­als, blat espe­ci­al­ment. Un pa blanc de quilo valia, d'estra­perlo, 20 pes­se­tes i hi havia tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res que gua­nya­ven menys de dos duros al dia. A Bar­ce­lona es va patir de manera espe­cial. Pre­ci­sa­ment el curs 1940-1941 el vaig viure a Bar­ce­lona en un inter­nat arqui­tectònica­ment luxós, de sos­tres alts i ambi­ent gelat. No hi havia ni una estufa ni per amor de Déu. Ens escalfàvem jugant a pilota tots els esbar­jos i temps difunts. El mal pit­jor era que ens aixecàvem de taula amb una cas­sussa sem­blant a la que patíem abans d'ins­tal·lar-nos-hi. Els pares no ens cre­ien. A les nos­tres quei­xes, la direcció de l'inter­nat res­po­nia que el seu menú era impe­ca­ble des del punt de vista nutri­tiu i que els ado­les­cents tenen sem­pre un budell buit. Quan ja ens sem­blava que no podríem resis­tir més –només ens ho sem­blava– va arri­bar el temps de les faves. Alhora van venir uns enci­ams enor­mes, tots d'aque­lla mena que fa una mica de tuf, ama­nits amb sal i un vina­gre inorgànic que ni tan sols era prou agre, unes hor­ta­lis­ses pro­vi­nents del generós i, lla­vors, immens delta del Llo­bre­gat, rebost de la capi­tal cata­lana. Però tot va caure del cel, les faves en espe­cial, encara que, a la taula, van aparèixer dife­rents de les que havíem men­jat copi­o­sa­ment durant la guerra, la pri­ma­vera del 37 i del 38. En aquells períodes les menjàvem esto­fa­des, tot i que al final fos­sin molt dures, sem­pre millors que les que endrapàvem seques més tard; bé, cui­tes després de posar-les en remull. Però és que al luxós inter­nat les menjàvem amb pell i tot, amb la tave­lla, amb la beina, el que nosal­tres donàvem als conills. Va ser una sor­presa, però una sor­presa que resultà comes­ti­ble. L'anunci d'aque­lla pri­ma­vera del 41 fou, doncs, un anunci hor­talà, encara més ben rebut que la flo­rida d'amet­llers, molt deco­ra­tiva però immas­te­ga­ble. Par­lar del temps (i del men­jar, del 1936 al 1950) pot ser un pas­sa­temps benigne i pot­ser plau­si­ble. I la veri­tat és que en l'entre­temps que estem vivint (“A vostè, què li agrada més, l'hivern o l'estiu?”, “A mi, ni carn ni peix. A mi, l'entre­temps”) i que m'ha fet evo­car les faves, tot i que no cor­res­pon­gui, m'atrau més pen­sar en el recapte, en els vege­tals que van –si pot ser– a l'olla que en aques­tes pre­ci­ses pròximes elec­ci­ons del novem­bre. Jo diria que als únics que els deuen fer il·lusió és als polítics de car­rera.