Elogi del conseller d'Economia

No hi ha lloc més complex i necessitat de preparació que el que requereix haver de donar consell dia a dia sobre l'economia d'un país. Contràriament a altres posicions en el govern, que representen interessos sectorials o centrats en el ‘regne dels beneficis socials', qui aconsella en matèries pròpies de l'economia necessita amortir part d'aquestes aspiracions amb la realitat del regne dels costos finançables. Quadrar un balanç d'actius i passius socials, preservar el compte de resultats amb accions que generin valor en reposició i innovació, i mantenir alhora una liquiditat monetària que faci que els serveis públics rutllin, no és senzill. El patrimoni i la renda, l'estoc i el flux, el present i el futur s'han de compaginar amb harmonia. Al disc dur del conseller li cal internalitzar no només el cost d'oportunitat entre diverses partides de l'acció pública, sinó també entre diferents generacions de ciutadans. Així es fa quan es tradueix el qui finança què, a costa de qui que és a la base de totes les decisions, per l'impacte temporal d'ingressos i despeses, i el dèficit i l'endeutament que representa.

El conseller d'economia necessita, a més, comptar amb l'agilitat que força el fet d'haver de prendre decisions en temps real, respecte de beneficis i costos socials que poden transcendir en el futur. I fer-ho des de la disciplina que marca l'avaluació econòmica i el reconeixement que mai són suficients els recursos per fer front a totes les aspiracions d'altres consellers, i argumentar tot això des de l'òptica del benestar general. Aquest fet l'obliga a transaccionar polítiques de despesa tan diferents en el seu impacte com les relatives a presons i protecció civil amb les de sanitat i serveis socials; les de seguretat i prevenció, amb les de reparació i rehabilitació, entre les de curar i guarir, sembrar de cultura per al futur del país i fer prou collita per al funcionament operatiu ordinari. El força a recordar la manca d'ètica
del malbaratament: aquest elusiu concepte que en el marge els beneficis han de
ser superiors als costos. I que el finançament tributari que sufraga un guany potencial de benestar suposa també una
pèrdua de benestar per al contribuent i una distorsió general sobre l'economia productiva. Economia que pateix amb una taxa o un impost una assignació que s'allunya del valor del producte en el
marge i desvirtua preus i productes, incentius al treball i a l'oci, al consum i a
l'estalvi, a l'acumulació de riquesa i el creixement econòmic. És fàcil imputar al nostre personatge la desqualificació que fent-ho mostra que coneix el cost de tot i desconeix el valor de res. Hi haurà de conviure, tants són els interessos presents.

A qui aconselli en matèria econòmica li cal baixar de la teoria econòmica general a la realitat d'empreses i famílies, i conjugar la macro i la micro, la comptabilitat creativa amb la rigidesa encara dels comptes pressupostaris públics. Ha d'entendre que en el món social no són les mitjanes de les variables que maneja, sinó també les variàncies, les desigualtats. És indispensable que el nostre conseller trepitgi territori, teixit productiu, que parli amb els agents econòmics i socials, i que sigui capaç d'internalitzar tensions legítimes a la vegada que expulsar grups d'interès corporatius.

Tot conseller d'Economia requereix un plus d'empatia per racionar, volent dir racionalitzar, des de la raó i el convenciment i no des de la imposició de qui té momentàniament la clau de la caixa dels diners. Ha de coordinar, fer-se entendre, mostrar robustesa (l'avaluació econòmica és extensiva a tota l'acció pública) i mai fragilitat davant de la prebenda política que deslegitima la resta del procés. Certament, l'economia ofereix una base ferma per aterrar aspiracions i fer efectives les realitats, sostenibles financerament, i solvents en la seva capacitat d'adaptació a les situacions canviants. D'altres, des de la politologia o l'enginyeria detectaran necessitats d'acció social o d'obra civil. Però només qui aconselli en economia el màxim responsable del govern haurà d'integrar-les totes. I si a més és un conseller
tècnic, convindrà que forci per la via de l'acció que el president no mostri omissió en aquells temes que són d'estat i que l'economista administra però que responen, al cap i a la fi, a la manera com el president d'un país, en nom de la ciutadania, entén com s'ha de situar al món.