Trossos

Tuc­son

La matança de Tuc­son ens ha fet tor­nar a par­lar d'un tema etern: la relació entre els fets i les parau­les. O dit d'una altra manera, fins a quin punt les parau­les són res­pon­sa­bles i cul­pa­bles dels fets. Si un fanàtic mata, ¿quina és la res­pon­sa­bi­li­tat de qui l'ha fana­tit­zat? El debat és una mica pre­ma­tur, apli­cat al cas, perquè no sabem ben bé per què va matar. I sem­pre és arris­cat gene­rar rela­ci­ons de causa i efecte automàtiques entre una cosa i l'altra.

Fets

Entre les parau­les i els fets hi ha un fil­tre impor­tant. Entre pen­sar o dir que vol­dries fer una cosa i fer-la hi ha una distància i hi ha sobre­tot la volun­tat indi­vi­dual. Cadascú és res­pon­sa­ble dels seus actes. Haver nas­cut en un medi social, patir una deter­mi­nada situ­ació econòmica, tenir unes idees o escol­tar una emis­sora de tele­visió no obliga a fer bar­ba­ri­tats. La prova és que no tot­hom les fa. Hi ha la volun­tat indi­vi­dual, i per tant la res­pon­sa­bi­li­tat per­so­nal.

Parau­les

Vol dir això que les parau­les són inno­cents? En abso­lut. Hi ha un debat legítim sobre què s'ha de poder dir i què no. La lli­ber­tat de dir no és abso­luta. La fal­se­dat és un límit. La inci­tació a l'odi, també. I d'això n'hi ha de molts colors. Les democràcies neces­si­ten evi­tar que els adver­sa­ris esde­vin­guin ene­mics i que arreli la idea que hi ha gent que sobra, pel que és o pel que pensa. Però aquest és un debat previ a Tuc­son. No cal que matin a ningú per tenir-lo.