Artur Mas: canvi de guió

L'Artur Mas va gua­nyar les elec­ci­ons per mèrits pro­pis i per demèrits ali­ens. L'estra­teg Madí abans de mar­xar va dei­xar un guió ben per­fi­lat: Un esment al “dret a deci­dir sense límits” per acon­ten­tar el sobi­ra­nisme crei­xent de la soci­e­tat cata­lana, i imme­di­a­ta­ment apar­car el tema per con­cen­trar-nos en la crisi econòmica, ben real, per cert. De moment, cal apar­car les aspi­ra­ci­ons “iden­titàries” per solu­ci­o­nar els pro­ble­mes de la gent i de les empre­ses cata­la­nes. La pela és la pela.

El guió diu que cal espe­rar les elec­ci­ons espa­nyo­les de l'any vinent, i apos­tar-ho tot a una carta: ser deci­sius a Madrid per acon­se­guir el “pacte fis­cal simi­lar al con­cert”. Un fracàs anun­ciat (CiU sap que Madrid no accep­tarà mai un sis­tema a la basca), però fàcil d'expli­car com un greuge més vers Cata­lu­nya.

Tan­ma­teix, la tos­suda rea­li­tat està obli­gant el pre­si­dent Mas a can­viar a mar­xes forçades el full de ruta madinià.

El govern vol dedi­car-se a resol­dre la crisi, però cada dia un nou fet tras­toca els seus plans i resi­tua el debat en clau sobi­ra­nista. Quan no és la sentència con­tra la immersió lingüística o la sus­pensió de la llei de con­sul­tes, és la minis­tra Sal­gado dient que si volem més diners que apu­gem els impos­tos. I el fet d'haver de pre­sen­tar un pla de via­bi­li­tat a la capi­tal del regne i supli­car que ens dei­xin endeu­tar no col·labora a evi­tar la sen­sació de final de tra­jecte. Fins i tot a casa, el Patri­arca esva­lota el galli­ner tot abraçant la fe inde­pen­den­tista.

Paguem més impos­tos i més peat­ges que ningú, rebem menys pres­ta­ci­ons soci­als i sanitàries i, com a cirera del pastís, paga­rem els ordi­na­dors gratuïts de molts alum­nes espa­nyols alhora que els cata­lans no s'ho podran per­me­tre.

Artur Mas es veurà obli­gat més d'hora que tard a can­viar el seu guió. No fa falta ser catedràtic d'Eco­no­mia per fer un càlcul sen­zill: les neces­si­tats de finançament de la Gene­ra­li­tat (els diners que no té però que neces­sita per sobre­viure) són d'uns 11.000 mili­ons d'euros. El dèficit fis­cal (els impos­tos que paguem i van a Madrid sense retorn) reco­ne­gut pel govern espa­nyol és d'uns 18.000 mili­ons anu­als.

La soli­da­ri­tat dels lands ale­manys més rics és d'uns 7.000 mili­ons l'any. Ras i curt, les neces­si­tat de finançament es redui­rien a zero, i encara seríem a Europa tan soli­da­ris com el que més.

El dia a dia del país deixa palès que el que sem­blen línies diver­gents, les aspi­ra­ci­ons sobi­ra­nis­tes i la crisi econòmica, són dues paral·leles que s'apro­pen a velo­ci­tat de ver­ti­gen i aviat es fon­dran en una de sola: la sor­tida de la crisi i el futur de la soci­e­tat del benes­tar d'aquest país passa ine­luc­ta­ble­ment per la plena sobi­ra­nia.