Un veí a la porta

Més val un veí a la porta que un parent a Mallorca, diu la vella dita per voler dir, així ho creu aquesta cro­nista sen­tida, que mol­tes vega­des l'afecte no depèn dels vin­cles que esta­bleix la sang sinó del frec que es té amb altres éssers humans. O per voler dir, pot­ser també, que en cas de pro­ble­mes és l'estrany que tens més a prop qui et podrà donar un cop de mà ràpid i eficaç i no pas el fami­liar o amic que tens lluny i que en aquell moment no et ser­veix de res. I és que no em puc treure del cap la història d'aquesta xiqueta que va pas­sar la nit, diuen les cròniques, vet­llant el cadàver de la seva mare assas­si­nada (pre­sump­ta­ment) pel seu pare, i va espe­rar que es fes de dia per anar a l'escola i expli­car què havia pas­sat. Cinc anys, té la cri­a­tura. I em pre­gunto, perquè no m'ho acabo, la veri­tat, on eren els veïns men­tre al pis del cos­tat, de sota o de dalt tenia lloc la tragèdia. O més ben dit, per què la nena va espe­rar l'endemà per anar a par­lar amb la mes­tra. Que pot­ser no hi va caure, pobreta, que podia cri­dar o tru­car a la porta del cos­tat? O és que no coneix ningú del seu replà o de la seva escala? O és que va dema­nar ajut a un seguit de por­tes que de tan blin­da­des que les volem són sor­des, cegues i mudes?

Perquè si és així com van anar les coses, i no ho sé i per tant espe­culo per poder fer unes quan­tes refle­xi­ons, n'hi hau­ria per des­es­pe­rar-se del tot. I és que com han can­viat les coses des de no fa pas tants anys, de quan la cro­nista era petita, per exem­ple, que tam­poc no ha pas­sat tants de temps, no ens passéssim, i conei­xia els altres nens del car­rer i els veïns de l'escala. No pas els altres nens de l'escala perquè a la meva, a diferència de la del poeta Joan Sal­vat-Papas­seit (deli­ci­o­sos els seus con­tes d'Els nens de la meva escala), no hi havia xiquets amb qui poder jugar al replà a l'hora de bere­nar. Hi havia, això sí, l'Antònia de Dalt i la Teresa de Baix, a les quals jo tenia ordres estric­tes dels meus pares de cri­dar pel cel obert o d'anar cor­rents a tru­car a les seves por­tes si a mi o al meu germà ens pas­sava alguna cosa quan ens quedàvem sols. També hi havia l'opció de sor­tir al balcó i cri­dar l'atenció de la Mare de la Mari­sol del balcó del cos­tat, de la Maria del Paleta del balcó del davant o del marit de la Luz (Lus, en dèiem) de la botiga de que­viu­res de la can­to­nada. I tota aque­lla bona gent s'hau­rien mobi­lit­zat com un sol home per venir cor­rents a veure què pas­sava i què calia fer. Tot molt medi­ter­rani, d'altra banda.

Però ara els nens del nou mil·lenni ja no juguen amb els nens de la seva escala. Ni en conei­xen els pares. I quan passa alguna emergència espe­ren que es faci de dia per anar a escola i expli­car-ho a la pro­fes­sora. La comu­ni­tat sem­bla que també hagi dele­gat a les espat­lles dels mes­tres les seves fun­ci­ons de vet­llar per la seva cana­lla, la pròpia i la del replà, i la de l'escala i la de tot l'edi­fici. La Teresa de Baix mol­tes vega­des ni es moles­tava a tan­car la porta. Era una mica sorda i tenia por de no sen­tir-me si jo dema­nava ajuda.