Purga

Tot és una res­posta, només cal saber-ne la pre­gunta”. Aquest impac­tant vers, que sug­ge­reix una pila de refle­xi­ons, encapçala la novel·la Purga, que ens arriba de la mà de l'edi­to­rial La Magrana, amb el segell de “el gran feno­men lite­rari euro­peu”. L'autora és la jove escrip­tora finesa-esto­ni­ana Sofi Oksa­nen i els ver­sos que esquit­xen tota la nar­ració per­ta­nyen a Paul-Eerik Rummo, poeta i polític estonià que esdevé símbol de la resistència con­tra la rus­si­fi­cació d'Estònia. Purga és una d'aque­lles novel·les que t'obli­guen a atu­rar de tant en tant la lec­tura, per res­pi­rar i pair el que estàs lle­gint. És una història dramàtica amb epi­so­dis d'una duresa difícil d'encai­xar, i sem­pre escrits amb una bellesa feri­dora. La mirada crua i lúcida de Sofi Oksa­nen recorre la història d'Estònia des de la Segona Guerra Mun­dial fins als anys noranta, pas­sant per la llarga i cruel ocu­pació soviètica del país. Purga s'ha traduït a més de trenta idi­o­mes i ha obtin­gut una dot­zena de pre­mis lite­ra­ris. La lec­tura d'aquesta novel·la ha estat per a mi una autèntica sotra­gada, que es va inten­si­fi­car en el moment que la pro­ta­go­nista, Aliide, viu des de la seva casa d'Estònia, l'any 1986, les notícies –silen­ci­a­des pel règim soviètic– d'un acci­dent nuclear a la cen­tral de Txernòbil. Ha estat una experiència impres­si­o­nant lle­gir aques­tes parau­les men­tre els mit­jans de comu­ni­cació par­len a tot­hora del des­as­tre de Fukus­hima: “L'Aliide va sen­tir històries sobre camps coberts amb dolo­mita i trens plens de gent eva­cu­ada, sobre nens plo­ro­sos, sol­dats fent fora la gent de casa seva i estranys flocs cen­te­lle­jants que omplien els patis i que els nens inten­ta­ven caçar i amb els quals les nenes volien guar­nir-se els cabells, però els flocs van des­a­parèixer, de la mateixa manera que ho van fer més tard els cabells dels caps dels nens. [...] Havien vist com la gent s'havia inflat fins a con­ver­tir-se en irre­co­nei­xi­bles. Com la gent havia plo­rat per les seves cases i com els page­sos havien tor­nat a tre­ba­llar d'ama­gat als camps de la zona pro­hi­bida. [...] Havien matat gats i gos­sos i havien omplert infi­ni­tat de fos­ses amb ells. Pudor de carn en putre­facció, cases enter­ra­des, arbres i terra, capes de terra pelada i cab­dells de col enter­rats, cebes i arbusts. Els havien pre­gun­tat si havia arri­bat la fi del món o la guerra o totes dues coses”.