Amors perdurables

S'acosta el dia de Sant Jordi, aquesta festa que cada any aboca allaus de gent als car­rers, àvids, com si fóssim un poble real­ment lec­tor, culte i romàntic, de cap­tu­rar un lli­bre i una rosa. Dei­xant de banda aquesta data asse­nya­lada, la lec­tura i la cul­tura pot­ser no serien mate­rial habi­tual, però aquest punt romàntic pot­ser sí que per­dura més enllà de la dialèctica necessària, simbòlica i assu­mida de la rosa de Sant Jordi.

L'amor és un sen­ti­ment pecu­liar, ferotge, vis­ce­ral i pro­fun­da­ment lite­rari. Ara estic lle­gint uns poe­mes d'un gran autor català que pot­ser veu­ran la llum algun dia i que quan ho facin demos­tra­ran amb con­tundència rotunda i una vegada més, la pode­rosa potència dels amors per­du­ra­bles. De moment, però, men­tre el secret no es reveli, una bona reco­ma­nació de cara a abo­car-se al car­rer a reme­nar para­des de lli­bres (encara que enguany sigui en ter­ri­tori de vacan­ces). És Car­tas a Yves, una col·lecció breu de pàgines sòlides i d'alt vol­tatge escri­tes pel mag­nat i mece­nes cul­tu­ral Pierre Bergé. El des­ti­na­tari de les car­tes no és altre que el cre­a­dor Yves Saint Lau­rent, pare­lla i soci de Bergé des de l'any 1958, que va morir l'any 2008.

A par­tir d'aquell moment Pierre comença a escriure-li car­tes com si encara fos viu. Notes deli­ca­des, ple­nes de nostàlgia, d'enyor i tin­ta­des amb aquell sen­ti­ment un punt deca­dent que deu que­dar per les habi­ta­ci­ons de les grans cases quan tot­hom des­a­pa­reix i la llum perd inten­si­tat.

Són epísto­les cul­tes, gens com­pla­ents, que cri­ti­quen amb afecte i que, sobre­tot, posen de mani­fest un amor fou, arra­va­tat i rotund que els anys no van ser capaços de doble­gar i que es mos­tra en tota la seva gene­rosa mag­ni­ficència, amb la pena de pèrdua i amb el bàlsam de la lite­ra­tura i l'art. Bergé parla de Mon­taigne, de Stend­hal, de Whit­man, de Vic­tor Hugo... i ho fa sense pedan­te­ria, només com una part indis­so­ci­a­ble d'aquest amor que per­dura tot i la des­a­pa­rició física d'una de les parts. Men­tre les cen­dres de Saint Lau­rent empre­nen el dar­rer viatge cap a Marràqueix, ell s'embarca en la redacció d'aques­tes car­tes que li duren poc més d'un any i que es con­ver­tei­xen en una vital i des­car­nada decla­ració d'amor sense ambigüitats ni mit­ges tin­tes. L'amor per­du­ra­ble i pro­ta­go­nista únic en un lli­bre que pot ser el com­ple­ment per­fecte d'aquesta rosa del 23.