El Japó amic

“Al prin­cipi de tot, teníem un dia radi­ant, per­fecte”. Així comença un relat de Haruki Murakami, premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya d'enguany. La nar­ració es va publi­car el 2008 al recull Salze cec, dona ador­mida. Amb aquesta arren­cada que als occi­den­tals ens recorda l'inici del Gènesi –igno­rem si Murakami l'ha extret del pou ins­pi­ra­dor de la filo­so­fia sin­to­ista, que con­si­dera sagrada la natu­ra­lesa–, neix una història que parla de la farsa del món i de la neces­si­tat de fer espai a la vida silen­ci­osa i tran­quil·la. Hipòtesi aquesta que, segons el relat, no serà pos­si­ble fins a l'any 11.980 d.C. Sem­bla una llarga espera però, vist com va el món, pot­ser no va errada. És com si l'autor nipó pre­sagiés la crisi que asset­ja­ria pocs anys després, és a dir ara, el seu propi país. Aquests dies espe­ci­al­ment tràgics hem esmor­zat, dinat i sopat amb les imat­ges de la gran catàstrofe que els japo­ne­sos supor­ten amb soli­da­ri­tat exem­plar i un estoïcisme que ens deixa boca­ba­dats.

El con­trast entre les imat­ges de les revol­tes popu­lars en dife­rents països i l'actu­ació orde­nada de la soci­e­tat japo­nesa és evi­dent. També ho són esce­nes que fa poques set­ma­nes van ser­vir els tele­notícies de casa nos­tra: algu­nes d'elles mos­tra­ven la sere­ni­tat dels japo­ne­sos enmig de la des­trucció i les fui­tes d'ener­gia nuclear que els envol­ten; una altra imatge cor­res­po­nia al nos­tre país; es trac­tava d'un vídeo enre­gis­trat on es veia un home men­jant pipes men­tre els bom­bers el res­ca­ten. L'escena no pot ser més eloqüent. A ningú no se li deu haver esca­pat l'expressió que manté l'home davant l'objec­tiu, en un gest de cap­tació d'atenció típica del qui és capaç de fer qual­se­vol cosa per sor­tir a la tele­visió. El per­so­natge en qüestió no sem­bla haver des­a­fiat tant les for­ces de la natura sinó els qui de bona fe l'han anat a res­ca­tar. L'únic que ha que­dat clar és que l'indi­vidu tra­vessa temerària­ment una riera i se'n vana­glo­ria. Fins ara, aquests tipus de bro­me­tes que com­por­ten un res­cat, les pagàvem entre tots. Però no importa tant qui paga o no la fac­tura sinó un model de ciu­tadà dia­me­tral­ment opo­sat al japonès que, a casa nos­tra, repre­senta un per­cen­tatge de població prou sig­ni­fi­ca­tiu. Un model des­tra­ler-anal­fa­bet-poll res­sus­ci­tat que pretén con­ver­tir en heroi­ques les con­duc­tes d'indi­vi­dus inso­li­da­ris que tant poden tenir el caprici de cre­mar con­te­ni­dors com de delin­quir si el cos els ho demana (és el cas d'alguns inci­dents que dar­re­ra­ment han posat en perill la con­vivència ciu­ta­dana a la ciu­tat de Salt).

Les imat­ges del Japó ens des­per­ten empa­tia, per l'acti­tud solidària que els nipons demos­tren en moments en què el pànic esta­ria més que jus­ti­fi­cat. El Japó és també un país de grans para­do­xes, és cert. He hagut de recórrer a l'heme­ro­teca per com­pro­var unes decla­ra­ci­ons que el 2007 va fer el filòsof i eco­no­mista Fran­cis Fukuyama, bon conei­xe­dor del naci­o­na­lisme japonès. Deia Fukuyama que el Japó no havia tin­gut debat intern sobre les seves res­pon­sa­bi­li­tats a la guerra del Pacífic, encara que hi ha hagut un cor­rent crític alter­na­tiu al del naci­o­na­lisme con­ser­va­dor que ha apos­tat per l'ener­gia nuclear. També a la novel.​la Pluja negra de Masuji Ibuse, que ha estat por­tada al cinema, es parla de l'hor­ror atòmic que va patir el país. Això és el que fa més incom­pren­si­ble que un país que va viure una gran expi­ació a Hiros­hima i Naga­saki hagi accep­tat ple­na­ment el recurs energètic de les nucle­ars. Però aquí, a l'altra banda del món, amb vent i sol des­a­pro­fi­tats a dojo, tam­poc no tenim auto­ri­tat moral per cri­ti­car res. Diu Murakami al final del seu relat: “Jo can­ta­ria al mar d'herba que s'estén sota els meus peus bri­llant com la rosada mati­nal”. És un desig que, de moment, només és pos­si­ble en la nos­tra vida interna, un desig que ens crida a la res­pon­sa­bi­li­tat de con­ci­liar-nos amb nosal­tres matei­xos i el món i de bus­car ener­gies alter­na­ti­ves. A pesar de la manca d'espai, l'obsessió pel tre­ball, la con­tenció expres­siva i el con­tra­sen­tit de les nucle­ars, els ciu­ta­dans del país on surt el sol no dei­xen d'admi­rar-nos.