Tensió emocional

Aquesta pri­ma­vera he visi­tat periòdica­ment la con­sulta d'una osteòpata per inten­tar que la meva espat­lla dreta –que s'havia rebel·lat– torni a assu­mir les fun­ci­ons que li per­to­quen. I l'osteòpata m'alli­bera la mus­cu­la­tura, fa girar les meves vèrte­bres, em com­pensa tot allò que s'havia des­com­pen­sat i ho fa tot pas­se­jant les seves mans deli­ca­des però enèrgi­ques per tot el meu cos. Cons­tata con­trac­tu­res, des­co­breix dese­qui­li­bris, anun­cia recu­pe­ra­ci­ons... Fins que arriba a pal­par un punt a l'abdo­men que troba infla­mat. Em diu que aquí ella no hi pot fer gaire res perquè es tracta d'una acu­mu­lació de tensió emo­ci­o­nal. Com que és a la banda dreta, diu l'osteòpata, deu tenir alguna cosa a veure amb el teu pare. “Tens algun pro­blema impor­tant, amb el teu pare?”, em pre­gunta. “O i tant –con­testo, amb mig som­riure–, que fa vint-i-nou anys que és mort”. Tot i que ho dis­si­mulo, la pre­gunta m'ha dei­xat glaçada.

“Alli­be­rar aquesta tensió emo­ci­o­nal també t'alli­be­ra­ria l'esquena”, m'asse­gura. La pers­pec­tiva és engres­ca­dora, ho he de reconèixer. For­mulo la pre­gunta fatal: “I com es fa, això?”. L'osteòpata em pre­gunta si aque­lla pèrdua encara em fa mal. “Sí –con­testo amb sin­ce­ri­tat i rotun­di­tat–, perquè va ser una mort injusta”. Em mira amb un gran som­riure a dins dels seus ulls de gat: “Ho veus? Has de dei­xar anar aquesta ràbia. Has d'accep­tar que tot va pas­sar perquè con­ve­nia. El teu pare va deci­dir mar­xar perquè...”. Ha atu­rat la frase a mit­ges, fre­nada, suposo, per l'adver­ti­ment de la meva mirada. “Em sem­bla que aniré tirant amb els mals d'esquena”, li dic.

Fa temps que noto en el meu entorn un aug­ment impor­tant d'aquesta, diguem-ne, nova espi­ri­tu­a­li­tat que pretén enten­dre el mis­teri de la mort. En certa manera, ho trobo lògic: som una gene­ració allu­nyada brus­ca­ment d'una religió que, en la nos­tra infan­tesa, havia estat omni­pre­sent i, sovint, asfi­xi­ant. Alguns han sen­tit la neces­si­tat de tro­bar el suport moral, les res­pos­tes, el con­sol i la guia que abans ofe­ria la religió catòlica en altres indrets: coac­hing, pro­gra­mació neu­ro­lingüística, cons­tel·laci­ons fami­li­ars, ioga o medi­tació zen. M'encan­ta­ria dei­xar-me seduir per qual­se­vol cosa que em con­solés i em guiés, però sóc escèptica de mena, una des­cre­guda.

I aquí em teniu: plena de con­trac­tu­res i amb tensió emo­ci­o­nal acu­mu­lada al cos­tat dret.