La col·leccionista
Tensió emocional
Aquesta primavera he visitat periòdicament la consulta d'una osteòpata per intentar que la meva espatlla dreta –que s'havia rebel·lat– torni a assumir les funcions que li pertoquen. I l'osteòpata m'allibera la musculatura, fa girar les meves vèrtebres, em compensa tot allò que s'havia descompensat i ho fa tot passejant les seves mans delicades però enèrgiques per tot el meu cos. Constata contractures, descobreix desequilibris, anuncia recuperacions... Fins que arriba a palpar un punt a l'abdomen que troba inflamat. Em diu que aquí ella no hi pot fer gaire res perquè es tracta d'una acumulació de tensió emocional. Com que és a la banda dreta, diu l'osteòpata, deu tenir alguna cosa a veure amb el teu pare. “Tens algun problema important, amb el teu pare?”, em pregunta. “O i tant –contesto, amb mig somriure–, que fa vint-i-nou anys que és mort”. Tot i que ho dissimulo, la pregunta m'ha deixat glaçada.
“Alliberar aquesta tensió emocional també t'alliberaria l'esquena”, m'assegura. La perspectiva és engrescadora, ho he de reconèixer. Formulo la pregunta fatal: “I com es fa, això?”. L'osteòpata em pregunta si aquella pèrdua encara em fa mal. “Sí –contesto amb sinceritat i rotunditat–, perquè va ser una mort injusta”. Em mira amb un gran somriure a dins dels seus ulls de gat: “Ho veus? Has de deixar anar aquesta ràbia. Has d'acceptar que tot va passar perquè convenia. El teu pare va decidir marxar perquè...”. Ha aturat la frase a mitges, frenada, suposo, per l'advertiment de la meva mirada. “Em sembla que aniré tirant amb els mals d'esquena”, li dic.
Fa temps que noto en el meu entorn un augment important d'aquesta, diguem-ne, nova espiritualitat que pretén entendre el misteri de la mort. En certa manera, ho trobo lògic: som una generació allunyada bruscament d'una religió que, en la nostra infantesa, havia estat omnipresent i, sovint, asfixiant. Alguns han sentit la necessitat de trobar el suport moral, les respostes, el consol i la guia que abans oferia la religió catòlica en altres indrets: coaching, programació neurolingüística, constel·lacions familiars, ioga o meditació zen. M'encantaria deixar-me seduir per qualsevol cosa que em consolés i em guiés, però sóc escèptica de mena, una descreguda.
I aquí em teniu: plena de contractures i amb tensió emocional acumulada al costat dret.