Places ocupades

Si són tants i estan tan segurs del que s'ha de fer, per què no es pre­sen­ten a les elec­ci­ons i les gua­nyen? El segrest de l'espai públic no és cap exer­cici democràtic sinó una con­cul­cació de la democràcia, i que això passi els últims dies d'una cam­pa­nya elec­to­ral fa pen­sar que no n'hi ha un pam de net. Cadascú, segons el seu hàbit i la tertúlia que segueixi, oscil·larà entre la teo­ria del com­plot i el mite de l'espon­taneïtat; però tot­hom veu que aques­tes no són mane­res. Més enllà del catàleg de bons desit­jos i llocs comuns tota­li­ta­ris expres­sats amb retòrica ampul·losa, no en sor­tirà cap dis­curs cohe­rent, i encara que sortís no es podria tra­duir en acció de govern només perquè uns quants milers de per­so­nes han deci­dit dor­mir al ras. Els pro­ce­di­ments també són impor­tants, i la democràcia no té dre­ce­res anti­de­mocràtiques: aquesta és la pri­mera lliçó, no gaire ben assu­mida en una Espa­nya on l'alçament sem­pre ha tin­gut més requesta que el con­trast de parers. Es tracta de la revolta dels qui, després de ser man­tin­guts pels pares, comen­cen a veure difícil pas­sar a ser-ho per l'Estat perquè no es con­vo­ca­ran prou pla­ces, i també dels qui s'han tro­bat de sobte amb els esque­mes cadu­cats i no poden enten­dre que en un con­text de crisi econòmica i reta­llada de ser­veis l'elec­to­rat miri més cap a la dreta que cap a l'esquerra. Tot aquest simu­la­cre d'insur­recció és un intent de recu­pe­rar l'espai ideològic per­dut pels qui es cre­uen infal·libles i de res­si­tuar el cen­tre de gra­ve­tat de la política com més a l'esquerra millor, a veure si la resul­tant de les for­ces en con­flicte, il·lusi­o­nant-ne uns, ate­mo­rint-ne d'altres, acon­se­gueix el mira­cle de sal­var unes quan­tes admi­nis­tra­ci­ons locals i llurs no gens utòpics pres­su­pos­tos.