El que compta

Avui és un dia de festa. Un dia per recor­dar. Arri­bar a una final de la Cham­pi­ons no és només dis­pu­tar un par­tit de fut­bol o estar pen­dent de la tele­visió durant una hora i mitja. Una final d'aquest nivell és una joia pre­uada, difícil de tro­bar, ama­gada sota mol­tes capes de sacri­fici i de jor­na­des sense suc ni bruc, de len­tes recu­pe­ra­ci­ons i de matxs ten­sos. Molts dels bar­ce­lo­nis­tes que avui es des­per­ta­ran amb la il·lusió de tor­nar a plan­tar-se davant la pan­ta­lla a l'hora sagrada (into­ca­ble: tres quarts de nou), saben que han arri­bat aquí després d'haver patit molt, d'haver-se enfron­tat a un duel que ha dei­xat feri­des i una sen­sació d'agror al cor. Arri­bar a la final d'avui després d'haver eli­mi­nat el Real Madrid, després d'haver superat els impro­pe­ris i les acu­sa­ci­ons inno­bles, després d'haver supor­tat insults i coces indis­cri­mi­na­des, és un premi. I també se n'extreu, de ser avui aquí, a Wem­bley, una certa sen­sació de relax, de sere­nor. La feina ja està feta. La feina és plan­tar-se en un esde­ve­ni­ment com aquest i ser-ne el pro­ta­go­nista. Jugar (perquè tots la juguem) una final de la Cham­pi­ons implica tor­nar a reviure la cerimònia que cadascú té desada al calaix de la memòria de la seva vida fut­bolística. Incor­po­rar-la a les altres finals vis­cu­des, amb evo­ca­ci­ons dol­ces o amb imat­ges que et trans­por­ten de nou a la tris­tesa de Sevi­lla o Ate­nes. Una final és un acte de con­vivència, un reco­nei­xe­ment de les simi­li­tuds que man­te­nim amb tots aquells que avui sen­ti­ran els matei­xos afec­tes, les matei­xes pors, els matei­xos desit­jos. Una final no són noranta minuts sinó tot el que l'envolta, la recu­pe­ració d'una vivència col·lec­tiva, la tensió dels moments pre­vis, les pres­ses, el record sob­tat de tots aquells moments en què el fut­bol ha sig­ni­fi­cat coses que van més enllà de la vida i de la mort, com deia el gran Shackly. No sé qui va afir­mar que el pit­jor d'una final és veure-la amb tran­quil·litat, al sofà de casa, sense jugar-la. Avui molts la veu­rem des del sofà, però la juga­rem. I tant. I pot­ser la per­drem. És igual. Hi som, que és el que compta.