En català, si us plau

Creu: Vaig anar a l'Oficina d'Atenció Ciutadana del meu Ajuntament a fer una gestió i vaig viure una situació que no per comuna i repetida és menys preocupant. Esperava el meu torn a la saleta fullejant el diari del dia, quan va aparèixer una de les funcionàries i va preguntar: “Hi ha algú per demanar certificats d'empadronament?”. Una persona d'origen magribí es va posar dempeus i va respondre “Jo!”. La funcionaria va canviar automàticament de llengua: “Sólo para certificados, no para empadronarse por primera vez, entiendes?”. La persona va respondre que sí, i tots dos van entrar a l'oficina. Està clar que havia entès la pregunta inicial formulada en català, i la seva resposta –el mot “Jo”, no revelava quina llengua feia servir. Tanmateix, el canvi d'idioma de la funcionària va ser instantani. A sobre, va canviar al castellà, que en cap cas és l'idioma matern de la gent d'origen magribí.

Estic convençut que la funcionària només volia ser amable. N'estic segur perquè els funcionaris de l'Oficina d'Atenció Ciutadana del meu municipi tenen una predisposició exquisida a solucionar els problemes de la gent, però el resultat de la seva actitud –tan repetida pels catalans que canvien de llengua tan aviat veuen que l'interlocutor és un nouvingut–, és nefast.

Quan canviem d'idioma davant d'un nouvingut, el que estem dient-li és “ tu ets diferent, no puc parlar-te en la meva llengua, que només reservo pels que són com jo; tu no seràs mai dels meus”. Conec molts casos de nouvinguts que han fet cursos de
català i han acabat desistint de parlar-lo, perquè ningú –companys de feina, botiguers, funcionaris–, no els
hi parla. És més, conec molts fills i néts de catalans de la Diàspora que quan visiten
Catalunya i parlen català
amb accent sud-americà o
anglosaxó, veuen com els seus interlocutors canvien
de seguida al castellà.

Cara: A la colla d'amics dels meus fills, al veïnat, hi ha un Jordi, un Carles, un Oriol i un Pau, però també hi ha un Sheng i un Teng. Juguen a futbol o a amagar en català, amb total naturalitat.

La creu d'aquesta història ens diu que cal fer un esforç d'integració amb els nouvinguts, que implica necessàriament parlar-los en català,
per enderrocar la barrera
que significa que parlem en català amb “els nostres” i en castellà amb “els altres”. La cara és que en una o dues generacions aquestes diferències es dilueixen, i com ja
va passar amb l'onada immigratòria de la postguerra, gran part dels nouvinguts s'integraran definitivament. Friso per veure en Sheng
de regidor o diputat.