“50 anys després, hem de fer front a nous reptes”

La paraula que millor resumeix totes dues efemèrides és necessari. El 1961, Òmnium va néixer perquè era necessari, gairebé com una petita administració catalana, perquè en aquell moment no es podien fer classes de català, no s'ensenyava la història de Catalunya. Òmnium va venir a suplir aquesta mancança amb moltes dificultats, de vegades clandestinament i d'amagat, perquè calia “salvar el mots” com deia l'Espriu, mantenir la llengua i la cultura catalanes. I l'any passat, vam contribuir a organitzar una gran manifestació que era molt necessària, com es va demostrar amb una participació massiva que va desbordar totes les previsions.

Hem tingut molta feina, però jo ja ho sabia. Ja era membre de la junta de Jordi Porta i sabia on em ficava. Estic molt contenta perquè tenim una institució molt sòlida, molt arrelada al territori, amb milers de socis i amb nous reptes al davant.

És un risc que nosaltres no hem patit. Només cal fer un volt per la seu central d'Òmnium o per les delegacions territorials per trobar un munt de gent jove, amb moltes ganes de fer coses, amb projectes interessants i engrescadors. Aquí hi cap tothom, de tots els orígens i de totes les edats, i avui podem dir que Òmnium és una entitat jove i dinàmica.

És cert que s'han fet molts progressos, però seria un error caure en el parany de creure que la llengua i la cultura ja no pateixen cap perill o cap dificultat. Encara vivim en un ambient hostil, i l'arribada de nous catalans ens planteja nous reptes. Fa 40 o 50 anys vam ser capaços d'absorbir una gran onada immigratòria i avui veiem com els fills d'aquella onada són catalans de soca-rel que han contribuït decididament a salvar el català. Ara ens toca fer front a un nou desafiament, potser fins i tot més gran, amb una onada immigratòria més gran i més diversa. Hem de ser capaços d'integrar-los a la nostra llengua i a la nostra cultura.

Jo crec que sí, que hi ha hagut un abans i un després. Des d'Òmnium vam fer un gran esforç per aconseguir que es deixessin de banda les diferències personals i de partit i el resultat va ser tot un poble bolcat al carrer per reclamar el dret a decidir. Avui crec que, en diferents graus, els partits reconeixen que el poble català pot i vol decidir. Ens poden posar tots els pals a les rodes que vulguin, amb lleis o sentències, però fa un any vam deixar clar que sabem reaccionar.