Democràcia indignada

El 15 de juny del 1977 es van celebrar a l'Estat les primeres eleccions democràtiques després de quaranta anys de dictadura. Trenta-quatre anys més tard, els diputats catalans han tingut dificultats serioses per accedir al Parlament, han estat escridassats, ruixats amb esprai i intimidats pel moviment dels “indignats” nascut a l'entorn de les eleccions municipals el 15 de maig. Veient el pa que s'hi donava, el president de la Generalitat, Artur Mas; la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, i d'altres consellers i diputats van haver de trencar el setge amb un helicòpter dels Mossos d'Esquadra. D'altres diputats i periodistes van ser introduïts al Palau del Parlament amb furgons de la policia que avançaven pel camí que els obrien agents a peu i a cops de porra.

Parlar de fracàs de la democràcia és un error, perquè una de les gràcies del sistema és la possibilitat de posar-lo de cap per avall de tant en tant. Però confrontar les dues imatges evidencia que les expectatives generades aquell 15 de juny del 1977 han estat malbaratades.

A l'hora de valorar el moviment i les accions dels “indignats”, se sol distingir entre les raons que els impulsen i els mètodes que empren. Es comparteix bona part del que defensen però se'n denuncia la falta d'estratègia a mitjà termini i se'n condemnen les accions que acaben amb la intervenció policial. A vegades, es creen paradoxes molt il·lustratives de l'atzucac en què hem entrat, com la dels polítics i els empresaris contra els quals s'adrecen els acampats manifestant-se tan indignats com ells.

Més enllà de les simpaties o antipaties que el moviment dels “indignats” genera, trobo indiscutible que es tracta d'un altre símptoma del grau de col·lapse a què està arribant la democràcia. És una deriva que fa temps que es veu a venir i que la crisi econòmica ha fet esclatar amb tota la virulència i cruesa imaginables. I trobo que bona part de la incomprensió i de la incapacitat per reaccionar-hi adequadament es deu al fet que no se l'observa ben bé com un símptoma sinó com la malaltia mateixa. Aquest és un error massa repetit. Salvant les distàncies, ve a ser el mateix model d'anàlisi amb què abordem el repte de la immigració: ens esforcem més a criticar els partits que usen el fenomen i els ciutadans que els voten que no pas a considerar-la un problema social cert i a trobar mesures que el resolguin o el pal·liïn si més no.

Vull dir que els “indignats” no són el problema i que entretenir-se a discutir si el moviment no està ben plantejat i es quedarà sense sortida d'aquí a no res o aturar-se en la censura quan s'han enfrontat amb la policia perquè no volien marxar de la plaça o no volien deixar entrar els diputats al Parlament és agreujar la situació de bloqueig del sistema. Les crítiques i les desqualificacions no serveixen per resoldre els problemes. Potser a cops de porra s'aconseguirà desactivar el moviment, però mentre les causes que l'han originat persisteixin anirà ressorgint. De fet, és l'expressió d'un malestar que es va reproduint des de fa anys i a escala mundial.

A aquestes alçades de la pel·lícula, els mals de la democràcia són tan clars com les raons compartides de la indignació. Els poders sobre els quals se sustenta, entre els quals s'ha d'incloure la premsa, tenen els peus de fang i es van esfondrant a marxes forçades. Una prova ben trista l'hem tinguda amb les eleccions del 22 de maig, en què han sortit elegits candidats amb causes judicials pendents o amb l'espectacle que han representat els partits a l'hora de constituir determinats consistoris. S'hi pot afegir la situació del Tribunal Constitucional i tants exemples com plagui. L'edifici està tan corromput que només es pot confiar en la capacitat de regeneració que té el sistema mateix i de la qual el moviment dels “indignats” no deixa de ser una expressió.