Un any magnífic, però d'aprenentatge

Tard però amb una forma correcta, Sandro Rosell va sortir dijous a complir el seu deure com a president del Barça. Va marcar una línia al Real Madrid en la seva campanya per guanyar fora del camp el que no podia aconseguir a dins. Tot i que va fer la sensació que es va convocar la compareixença de Rosell més perquè ell mateix havia anunciat repetidament la seva resposta als atacs blancs que perquè fos el moment oportú per reobrir el debat, va ser millor fer-ho que haver-ho deixat estar. Una de les funcions bàsiques del president del Barça és marcar la línia d'actuació del club i, molt important, saber-ho transmetre perquè el missatge arribi amb nitidesa als socis. Tant si és que rebaixar el deute és fonamental com per parar els peus als mentiders. Que alguna de les coses que va dir dijous Rosell les havia d'haver dit en el seu moment? Sí, segur. No deixa de tenir raó la directiva quan justifica que no haver-ho fet abans va ser per responsabilitat social i que haver demandat la COPE per les acusacions de dopatge de l'equip i haver denunciat Mourinho a la UEFA per les seves difamacions és actuar amb fets i no amb paraules. També és veritat que el president del Barça no ha de contestar a l'entrenador del Madrid. Però sí que el president del Barça ha de ser la veu de la institució en els moments en què fa falta. I havia fet falta molt abans de la compareixença de dijous. No calia contestar ningú, simplement pronunciar-se com a institució. Traçar la línia que es va marcar dijous en el moment oportú. Sense anar més lluny, el propòsit de Guardiola era no contestar cap provocació de Mourinho en tota la temporada, però ho va reconsiderar quan va creure que havia arribat el moment i que, a més, convenia fer-ho perquè la seva intervenció tingués un efecte vivificador tant en l'equip com en l'afició. I la va encertar de ple. Aquella roda de premsa va ser un moment clau, decisiu, de la temporada. Sorprèn que a algú expert i convençut del màrqueting com és Rosell se'l noti dubtós o insegur en determinades actuacions públiques (quan, a més, no ho va ser ni com a opositor ni com a candidat). És com quan el publicista Lluís Bassat es va vendre tan malament com a producte en el moment que es va presentar a les eleccions.

No s'hi val tampoc, però, l'argument que saltar a la jugular d'algú és el que hauria fet Joan Laporta si hagués estat ell el president. Laporta és Laporta i Rosell és Rosell. Probablement Laporta s'hauria posat en una guerra bruta que és el que volia el Real Madrid, i tampoc no era el que convenia. Però precisament en les diferències entre Laporta i Rosell és on podem trobar les parts més viscoses del balanç del que, sens dubte, ha estat una temporada magnífica del club. Hi ha hagut un canvi molt perceptible en la presidència, però es manté el partidisme com a unitat de valoració prioritària dels fets. Igual com Laporta combatia des de la presidència l'oposició silenciosa de Rosell, ara és Rosell el que combat l'absència discreta de Laporta. Aquest combat de fons és el que contamina moltes de les anàlisis i les reaccions de l'entorn. Es jutja més l'actuació del president per l'afinitat o l'antipatia que pels fets mateixos. No s'entén l'últim any de Laporta sense la lluita per evitar que Rosell fos el seu successor i tampoc no s'entén el primer any de Rosell sense el fil conductor que ha suposat el distanciament màxim de Laporta. Les actuacions amb intencionalitat reformista, la falta de naturalitat i, a vegades, la poca sensibilitat emocional en l'exercici puntual de la gestió i de la presidència han estat els llasts de Rosell en el seu primer any.

Ara bé, estem parlant de qüestions que tenen a veure amb els intangibles del que suposa el més que un club, els aspectes en què sovint el que més compta és l'oportunitat o la sensibilitat més que els fets mateixos. Són gent més de fets que de paraules, diu Rosell. Molt bé. Diguem-ne paraules, diguem-ne comunicació, però Rosell i els seus directius han de fer servir aquest primer any com un aprenentatge per ser més naturals i més sincerament integradors amb vista al futur. Els ha costat comunicar-se, és cert, però també s'ha de dir a favor d'ells que han treballat fort i que almenys de moment no s'han barallat entre ells i que el director general no s'ha dedicat precisament a fer espiar els directius, per exemple.

Sobre els fets, el balanç és gairebé immillorable. S'està posant ordre en una economia molt delicada i en aquest aspecte s'han pres decisions importants i difícils (traspassos de Txigrinski i Ibrahimovic) i mesures impopulars (patrocini de Qatar, retallada en les seccions), cosa que també s'ha de valorar molt en un àmbit, el futbol, molt propens al populisme irresponsable. Els 15 títols (o 16) dels equips professionals del club no són una casualitat. Són fruit de la bona feina. De tots. Primer dels que hi ha ara i també dels que hi havia abans.