Parelles de nou format

Som a l'estiu, temps d'afers menors; la crisi, la nació, els alcal­des i els indig­nats poden espe­rar el setem­bre. L'Empordà és una bona talaia, per això avui ens fixem en un aspecte tou de la con­vivència, una de les moda­li­tats de la vida en pare­lla: el jove que viu de la jove, és dir, el noi que viu dels i gràcies als sen­ti­ments i la car­tera de la noia. Tra­di­ci­o­nal­ment havia estat al revés: tant en els casats com en les rela­ci­ons sense bene­dicció civil ni eclesiàstica, era natu­ral que l'home hi posés la nòmina o el compte cor­rent i ella hi posés, en el pri­mer cas la mater­ni­tat i allò que en deien sus labo­res, i en el segon un físic atrac­tiu; quant als sen­ti­ments, no s'hi pen­sava gaire, es donava per fet que la clau de volta era econòmica per amb­dues parts. En els matri­mo­nis fins i tot la cosa comp­tava amb nor­ma­tiva escrita, i en els altres casos el nom de que­rida con­cre­tava una figura sòlida tot i que sense lle­tra legal. Avui, en canvi, aquests sen­ti­ments, sobre­tot de part de la que, a més –o pre­ci­sa­ment per això– hi posa els euros, són la base en què es fona­menta la relació i, ja se sap, l'amor és cec. Tan cec que –objec­ti­va­ment?– sovint el bene­fi­ciat no pre­senta cap gràcia visi­ble. L'atur juve­nil faci­lita que elles, molt més res­pon­sa­bles, efi­ca­ces, poli­va­lents i més bara­tes, tro­bin feina en un per­cen­tatge més alt que no pas ells, i les neces­si­tats sen­ti­men­tals i epidèrmi­ques, i la como­di­tat fan la resta. Coses del temps, no pas l'esta­ci­o­nal: l'altre.