Un any després

No ho farem a cops de mani­fes­tació. Un any després de la mani­fes­tació Som una nació, nosal­tres deci­dim, queda clar que la cruïlla de Cata­lu­nya és una rea­li­tat prou evi­dent. Que la inde­pendència és una idea que gua­nya sim­pa­ties però que no hi ha arti­cu­lació política inde­pen­den­tista seri­osa. Que els no par­ti­da­ris de la inde­pendència, si bé no com­par­tei­xen els argu­ments a favor, cada dia tenen menys argu­ments en con­tra. I que dins l'Estat viu latent un xoc de pro­jec­tes majúscul, un divorci sen­ti­men­tal i polític fins i tot alar­mant per als estran­gers amb qui he pogut par­lar dar­re­ra­ment. A Cata­lu­nya això es tra­du­eix en des­a­fecció i des­con­fiança, sí, però a la resta de l'Estat es pot cons­ta­tar que el que ha cres­cut és l'odi. I ni a Espa­nya saben com fer min­var l'inde­pen­den­tisme, ni a Cata­lu­nya sabem arti­cu­lar-lo política­ment sense fer el ridícul. El que més s'hi acosta és, mal­grat els pesi a alguns, el retorn a la seri­o­si­tat que ha supo­sat la victòria de Con­vergència i Unió en les elec­ci­ons cata­la­nes i muni­ci­pals: com si el poble hagués dit “no cal que ens por­teu allà mateix, però en tot cas por­teu-nos a algun lloc sòlid”.

I ara, què? I tor­nem amb les refle­xi­ons sobre els plans B, i les lamen­ta­ci­ons, i les evidències. Con­vo­car una altra mani­fes­tació pas­sat un any, lamento dir-ho, no és la clau del futur. No podem anar de mani­fes­tació en mani­fes­tació fins a la inde­pendència final, encara que desitjo tot l'èxit a qual­se­vol ini­ci­a­tiva que ser­veixi per recor­dar el des­con­ten­ta­ment amb la situ­ació actual. Tenim uns par­tits i uns governs: uti­lit­zem-los o can­viem-los, estan a les nos­tres mans. Però enten­dre que, a cops de repe­tir, caurà alguna fruita madura és un error. La fruita caurà més a cops de dilluns que de dis­sabte, més fent xarxa que fent pan­carta, més a les urnes que als lemes, més dosi­fi­cant (i acu­mu­lant) les for­ces que con­su­mint-les un dia asse­nya­lat.

Un any després, pro­vem d'exi­gir tant als polítics com a nosal­tres matei­xos. Ells han de ser astuts i efi­ci­ents, siguem-ho nosal­tres també. En defi­ni­tiva: compte amb mal­ba­ra­tar si no volem ser, i podem arri­bar a ser-ho, els pesats i els plo­ra­mi­ques de la pel·lícula.