Esfullant la margarida

Caminava de pressa, mirant a terra per esmorteir el vent que em venia de cara, i he sentit que em deien: “Bon dia, xica! Que no vols flors, avui?”. En Mateu és d'un poble del Baix Camp, Riudecanyes, i diu “els xics i les xiques” per referir-se a la mainada i “els padrins i les padrines” per parlar de la gent gran. M'he aturat davant de la parada de flors amb les mans a les butxaques i li he explicat a en Mateu que ara ja no em puc permetre comprar flors fresques cada setmana. Amb això de la crisi, he dit, ja saps...

Però en Mateu no és un home que et doni la raó com els bojos. Si no està d'acord amb el que dius t'ho discuteix, i això és el que ha fet mentre jo entomava un corrent d'aire humit que pujava des de mar i fregava justament la cantonada que ocupa la seva parada.

La teoria del vell Mateu és que les dificultats econòmiques ens poden obligar a comprar-nos un cotxe petit i utilitari, enlloc d'un “cotxàs per presumir”, o potser ens faran renunciar a sopar en restaurants caríssims que ens oferien plats vulgars a preus d'estrella Michelin.

“Però mai! –diu, alçant la veu, posant-hi una mica de comèdia, com si fos el vell Dalí– mai de la vida hem de prescindir de les flors”. Agafa una galleda on té feixos de margarides i n'agafa una. La destria de totes les altres i me l'ofereix, amb la seva tija llarga i regalimant.

Es una margarida de fulles blanques i botó groc, com ha de ser. L'hi agraeixo amb un somriure mentre ell continua el seu discurs: “Mai hem de resignar-nos a perdre oportunitats de bellesa: ens hem d'acostar al mar, contemplar-lo, sentir la remor de les onades, olorar-lo; hem de mirar sovint els ulls de les persones que estimem, aturar-nos-hi una estona; hem de...”.

L'aturo: “Tot això que dius no costa diners, Mateu, i les teves flors sí”, li deixo anar amb mitja rialla. El vell riu i mormola per sota el nas: “M'has enxampat!”. He començat a esfullar la margarida: “sí, no, sí, no”. Mentrestant, en Mateu ven un test de gazànies grogues a una senyora que el regalarà a la seva veïna, que l'acaben d'operar del menisc i avui torna a casa. Mentrestant he acabat d'arrencar els pètals.

De la margarida només en queda el botó daurat i en Mateu em pregunta: “Què diu? M'estimes o no?”. Esclato en una rialla: “Diu que sí, que t'he de comprar flors a pesar de la crisi”. Marxo abraçant unes margarides blanques com la que m'ha donat la resposta que buscava.