No rigueu pas

De les revol­tes als països àrabs al movi­ment dels indig­nats, estem assis­tint a noves for­mes de pro­testa que fan sal­tar els governs més dèspo­tes i tota­li­ta­ris. La cre­a­ti­vi­tat dels ciu­ta­dans, amb l'ajuda de les xar­xes soci­als que fa inútil el con­trol dels mit­jans de comu­ni­cació tra­di­ci­o­nals, fa per­dre la paciència al gover­nant més ben plan­tat i fa palès que tard o d'hora la lli­ber­tat troba esclet­xes que un cop ober­tes són impos­si­bles de tan­car.

El pre­si­dent de Bie­lorússia, Alek­sandr Lukai­xenko, ho viu en carn pròpia i està des­es­pe­rat. A Bie­lorússia, les mani­fes­ta­ci­ons estan pro­hi­bi­des i qual­se­vol crítica al govern garan­teix una visita de cor­te­sia dels ser­veis secrets del règim. La gent, però, s'ha empes­cat una nova forma de pro­testa: picar de mans i riure. Cada apa­rició pública del pre­si­dent o d'algun alt càrrec és acom­pa­nyada per aplau­di­ments i ria­lla­des.

En una res­posta kafki­ana, Lukai­xenko ha apro­vat un decret que cas­tiga amb presó aplau­dir el pre­si­dent, les seves tro­pes o els ser­veis secrets. Més de 400 per­so­nes van ser detin­gu­des per haver picat de mans durant el dis­curs del pre­si­dent en els actes del Dia de la Inde­pendència. Tan­ma­teix, és difícil impe­dir que el riure s'escampi. S'orga­nit­zen tro­ba­des a les por­tes del palau pre­si­den­cial per aplau­dir i riure soro­llo­sa­ment, i de vega­des els matei­xos poli­cies no poden con­te­nir el riure, que, com sap tot­hom, s'enco­mana invo­luntària­ment. Ningú no dubta a Minsk que el pro­per decret pre­si­den­cial farà puni­bles els som­riu­res i les ria­lla­des, però l'escletxa ja s'ha obert i no es tan­carà fàcil­ment. Ha! ha! ha!