Els reis de les cantonades
S'ha parlat de sentència exemplar o severa, fins i tot valenta, quan la resolució d'un judici no ha de ser res d'això: una sentència simplement ha de ser justa i fonamentada. La trama de la hisenda barcelonina, a inicis dels anys noranta, ens ha robat (“Hisenda som tots”, diu el lema) una piconada de milions d'euros, una xifra molt més gruixuda, quan aleshores encara eren pessetes. I una part significativa de la cúpula constructora i fiscal catalana hi tenia les mans posades. Per això, la condemna ha de ser justa i no calen altres qualificatius.
És en la llista de quantitats i noms quan l'atenció supera l'interès del fet; i pensem en aquells que, em èpoques pretèrites, foren considerats “empresaris model” pel mateix president de la Generalitat. Ens cau la bena dels ulls i els ciutadans exemplars es converteixen en lladregots de baixa estopa, aprofitats d'un estatus fictici, creat a l'entorn dels poderosos, en què es pensaven que tot era possible per augmentar els seus beneficis, comprant i venent l'honorabilitat dels qui estaven disposats a vendre-la, en l'espiral de la corrupció de guant blanc. Una trama de corrupció amb una ombra molt allargada, que fins i tot esquitxà un possible candidat a cap de govern, però amb la capacitat de demostrar que si hem arribat a una crisi econòmica tan profunda és per què existeixen molts Huguet, Folchi i Núñez que cultiven les seves particulars coves d'Alí Babà, destrossant les cantonades per adossar-les als seus imperis o traient beneficis atípics de sota les pedres.
La sentència del cas Hisenda és especialment significativa, quan les retallades han esdevingut bàsiques en el debat quotidià i el ciutadà de peu ja està tip de pagar sempre els plats trencats. Cal una execució de la condemna justa per mostrar amb claredat les clavegueres d'una societat hipòcrita que s'alimenta de la prepotència i la corrupció. I en tot aquest procés, una reflexió bàsica: què s'hauria de fer per agilitzar la justícia?
La trama d'Hisenda jutjava uns fets de començament dels anys noranta, amb un procés iniciat el 1999 i inici de vista a mitjan any 2009. Vint anys són molt de temps i els condicionants han caminat massa. Una reflexió que podria servir per a molts altres casos que han trasbalsat l'opinió pública catalana (el del Palau, el Pretòria, etcètera) i que també poden convertir-se en processos de crònica massa llarga.
