Deixar empremta

La ciència ha avançat molt en les tècniques d'identificació de persones, que serveixen per establir innocències i culpabilitats. Les anàlisis d'ADN que fan els CSI de la tele o el programari de reconeixement facial amb el qual la policia britànica detecta responsables dels aldarulls dels darrers dies semblen haver sentenciat el mètode d'identificació per excel·lència des de fa exactament 120 anys: les empremtes dactilars.

El setembre de 1891, Juan Vucetich, un croat emigrat a l'Argentina fugint de les misèries de l'imperi austrohongarès, va crear el sistema dactiloscòpic, tot perfeccionant i duent a la pràctica les investigacions del científic anglès Francis Galton. Vucetich, membre de la policia de Buenos Aires, va comprovar per primer cop a la història l'efectivitat del seu sistema un any després, el 1892, en resoldre un doble crim al poble de Quequén, on la Pampa es troba amb l'Atlàntic. Francisca Rojas havia mort els seus dos fills i n'havia acusat el marit per poder fugir amb l'amant. Un polze ben marcat sobre una taca de sang va demostrar la culpabilitat de la mare parricida.

Aquesta setmana, un equip de la Sheffield Hallam University, liderat per la investigadora Simona Francese, ha donat nova vida al sistema de Vucetich en desenvolupar un sistema que detecta les secrecions de la persona que ha deixat l'empremta, quines substàncies ha consumit i quins objectes ha tocat prèviament. Així es pot saber si el sospitós ha consumit drogues o ha manipulat explosius. Francese ho va resumir així: “L'ADN et dóna una imatge del criminal, l'empremta dactilar t'explica la seva història”.