Operatius o programàtics

L'espe­rada tro­bada entre Merkel i Sarkozy va dece­bre tot­hom. De les mesu­res anun­ci­a­des, pot­ser l'única espe­rançadora és la idea d'uni­fi­car el tipus de l'impost a les empre­ses, que podria ser el pri­mer pas real en el camí que Europa no s'atre­veix a empren­dre amb la decisió que la situ­ació reclama.

Ambdós pro­cla­men un “govern uni­fi­cat econòmic de l'euro”, però les solu­ci­ons pro­po­sa­des van en la mateixa direcció que totes les mesu­res adop­ta­des a par­tir de la pri­mera crisi grega: xutar la pilota enda­vant, sense abor­dar una inte­gració econòmica i fis­cal real de l'euro­zona. La pro­posta fran­co­a­le­ma­nya passa per una reunió bia­nual dels res­pon­sa­bles econòmics de cada país, coor­di­nats pel pre­si­dent del Con­sell Euro­peu. És a dir: la mateixa capa­ci­tat de reacció d'una tor­tuga sedada.

L'altra pro­posta estre­lla és incloure a les cons­ti­tu­ci­ons un límit al deute. La vella fan­ta­sia dels polítics de creure que redac­tant una norma can­vi­a­ran la rea­li­tat. A mit­jans del segle XX, quan l'estat del benes­tar s'obria pas arreu, mol­tes cons­ti­tu­ci­ons van incloure pre­cep­tes com el dret a l'habi­tatge digne o a un lloc de feina ben remu­ne­rat. Com que la rea­li­tat és tos­suda, els juris­tes van haver d'empes­car-se una doc­trina per relle­var l'Estat de l'obli­gació de com­plir l'impos­si­ble: van esta­blir que hi havia nor­mes pro­gramàtiques (que esta­blei­xen un objec­tiu col·lec­tiu a asso­lir algun dia), i nor­mes ope­ra­ti­ves (que s'han de com­plir i apli­car obli­gatòria­ment). Podem ima­gi­nar de quina cate­go­ria seria l'obli­gació de res­pec­tar el límit de deute. Ja hem vist com els estats s'han sal­tat quan han vol­gut els límits de Maas­tricht.