Com érem?

Aquesta primavera va arribar a les llibreries Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1933-1939), de Nancy Johnstone, publicat per l'editorial Tusquets. Des d'aleshores he llegit aplaudiments a aquesta editorial i a Miquel Berga, responsable de la traducció, el pròleg i l'epíleg, per haver recuperat aquesta joia. I ara, durant les vacances, he trobat el temps per llegir-lo. Més que una novel·la, és el diari d'una aventura: la primavera de 1934, els joves intel·lectuals britànics Nancy i Archie Johnstone decideixen construir i regentar un hotel a la Costa Brava catalana, concretament a Tossa de Mar, el poble del qual estan enamorats. El matrimoni aconsegueix el seu somni, que és sobtadament i tràgicament interromput per la Guerra Civil espanyola. El volum es divideix, doncs, en dues
parts molt diferenciades: una primera part absolutament divertida, amb el retrat de la Catalunya dels anys trenta vista pels ulls afectuosos i sempre irònics d'una britànica, i una segona part testimonial i intensa, a partir del 18 de juliol del 36. El contrast és molt atractiu per al lector, que ve de passar unes estones delicioses a la Tossa romàntica i autèntica dels inicis de la Costa Brava, i es topa amb l'altra cara de la realitat, una guerra cruel i devastadora que, com diu Nancy Johnstone, costava de creure des de l'assolellada terrassa del seu hotel de Tossa. El llibre primer és una meravella: et convida a somriure i de vegades a la rialla i t'ofereix un retrat que també és (sobretot és) indispensable per als mateixos catalans. Com érem fa vuitanta anys? Un país esquerp però acollidor, treballador però poc organitzat, tossut en els seus costums però receptiu a les novetats. Molt alegres, amb ganes de festa, i molt balladors. Nancy Johnstone es va tornar una entusiasta de les sardanes, senyal d'identitat cabdal a la Catalunya d'aleshores. “Els catalans no aprenen a ballar sardanes. Tan bon punt comencen a gatejar, ja es barregen amb les rotllanes de dansaires. I quan es comencen a aguantar drets pel seu compte, ja s'incorporen al cercle.” Parla d'uns estranys instruments estridents que refilen, d'un tam-tam que marca el ritme, dels músics de cobla que semblen seriosos pastors metodistes, dels complicats protocols de la sardana, de l'extraordinària resistència de les velles de Tossa per ballar-ne set o vuit de seguides... Quin greu li sabria a Nancy Johnstone saber
com han canviat les coses!