Ens treuen la llengua

Qui ho havia de dir, en un país on els resul­tats de la política edu­ca­tiva són tan modes­tos, que ens trau­ria el son una sentència inter­lo­cutòria, no defi­ni­tiva, sobre el model lingüístic apli­cat en l'ense­nya­ment. A par­tir de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l'Esta­tut, de juny del 2010, ens està que­dant cara de viure en lli­ber­tat vigi­lada, amb la cer­tesa que estan pas­sant revista a l'estruc­tu­ració autonòmica de l'Estat; aviat alguns arra­va­ta­ments lírics (tot allò d'Espa­nya com a “nació de naci­ons”) ens sem­bla­ran incon­ce­bi­bles. El lema d'aquest temps és una frase feta de mal tra­duir al català: “se acabó lo que se daba”; perquè no tenim res que no se'ns hagi donat, ni som res que no se'ns hagi dit que siguem: aquesta és la visió espa­nyola d'Espa­nya, i no n'hi ha cap altra. En l'actual plet sobre “l'ús com a llen­gua docent i vehi­cu­lar en l'ense­nya­ment” de l'espa­nyol sub­jau un xoc iden­ti­tari. La llen­gua és un tret molt impor­tant, pot­ser el més impor­tant, d'una iden­ti­tat, però no pas l'únic; ara bé, en haver renun­ciat a tan­tes altres coses, quant a usos, cos­tums, tra­di­ci­ons, valors i religió, només ens queda refu­giar-nos en la con­signa emblemàtica que és català tot el qui xam­pur­reja en català. La immersió lingüística esco­lar ser­veix perquè els fills dels no cata­lans sàpiguen almenys que una llen­gua que no conei­xen i que major­ment no faran ser­vir mai més exis­teix; vista així, és un trist con­sol, però no en tenim d'altre. Enfront d'això, hi ha la con­vicció espa­nyola que la iden­ti­tat cata­lana no és assu­mi­ble, com ho és l'astu­ri­ana o la valen­ci­ana; que els cata­lans fan un ús des­lle­ial del poder que se'ls delega, i que tenen una agenda oculta amb vista a la des­vin­cu­lació gra­dual d'Espa­nya. Apro­xi­ma­da­ment la mei­tat dels habi­tants de Cata­lu­nya són sus­cep­ti­bles de com­par­tir en un grau o altre aquesta con­vicció, no volen ser vis­tos com a traïdors en potència i es man­te­nen imper­me­a­bles al que queda de català a Cata­lu­nya. Ningú no creu seri­o­sa­ment que els seus fills es tor­na­ran imbècils si els fan classe de física o química en català, el que molts temen és que es tor­nin cata­lans –cosa que no sol pas­sar, però per si de cas–. A qui ens enco­ma­na­rem? No es veu a venir cap Bis­mark a Espa­nya però encara menys un Bolívar a Cata­lu­nya. Tot fa pen­sar que les renúncies con­ti­nu­a­ran, ara ja en l'últim bastió, el de la llen­gua.