Un 11 indeleble

Sem­bla que va ser ahir i ja han pas­sat deu anys. Jo tor­nava d'un viatge i em diri­gia en bus a un aero­port des d'on havia d'aga­far un avió per volar cap a casa. A mesura que ens hi acostàvem, per telèfon, uns fami­li­ars ens ana­ven infor­mant de la situ­ació. Que un avió s'hagués esta­ve­llat con­tra una de les tor­res bes­so­nes sem­blava l'argu­ment d'una pel·lícula de catàstro­fes. Era una escena difícil d'ima­gi­nar (o no tant: n'hem vist mol­tes, de pel·lícules), però no dei­xava de ser un epi­sodi rela­ti­va­ment con­ven­ci­o­nal. Sorollós i espec­ta­cu­lar, a causa de l'esce­nari, però con­cen­trat i reduït. Quasi una anècdota en el llarg recor­re­gut de la història.

A poc a poc, els telèfons es van dis­pa­rar. Ja no era una torre, sinó totes dues, i ja no podia ser un atzar dramàtic sinó una tragèdia pla­ni­fi­cada. A més, també hi havia el Pentàgon i tota la resta. De cop, i ja dins de l'aero­port, l'anècdota (dolo­rosa i ter­ri­ble, però cir­cums­crita a un dolor par­ti­cu­lar) es tor­nava cate­go­ria uni­ver­sal i ens afec­tava a tots. Si ata­ca­ven els Estats Units, què no podien fer amb un dis­cret avió que feia una ruta dis­creta pels cels de la vella Europa? Sense saber gaire per què (no sabíem, és clar, si era un atac amb objec­tius defi­nits o si es trac­tava d'una ensul­si­ada pla­netària), vam pujar espan­tats a l'apa­rell. Vam volar, com és evi­dent, sense cap entre­banc i, un cop a casa, ens vam amor­rar davant del tele­vi­sor, com tot el món, per com­pro­var la mag­ni­tud de tot allò que era retransmès en directe, a mig camí del mal­son i de la fic­ci­o­na­li­tat. A mig camí de l'al·luci­nació i de la incre­du­li­tat.

Han pas­sat deu anys i, en aquests deu anys, hem pogut com­pro­var que aquell capítol de l'11 de setem­bre es va con­ver­tir en una novel·la que ha can­viat les nos­tres vides. No sola­ment perquè tots sabem què fèiem aquell dia sinó perquè tots hem anat pre­nent consciència d'haver tra­ves­sat una fron­tera que ens ha fet incor­po­rar a un món ines­ta­ble i encara més líquid del que podíem arri­bar a pre­veure. No només per les guer­res que han vin­gut, per les vícti­mes, per la sang ves­sada, per la hipo­cre­sia i el dolor, sinó perquè, en la vida de molta gent, saber amb exac­ti­tud quin dia es con­forma el límit que et parla d'un abans i un després (ine­luc­ta­bles, defi­ni­tius) és una experiència inde­le­ble.