Saturació i col·lapse

Lle­geixo que l'error de les Black­berry, segons la com­pa­nyia que ges­ti­ona l'invent, ha estat el pro­ducte de la satu­ració dels ser­vi­dors a causa d'un com­mu­ta­dor que s'ha espat­llat i que era el res­pon­sa­ble de des­viar el trànsit de dades des d'un ser­vi­dor gene­ral, també col·lap­sat, a un d'addi­ci­o­nal que l'havia de subs­ti­tuir. Copio el que diu RIM, el fabri­cant de les Black­berry, i em quedo igual. Això sí: entenc satu­ració i col·lapse, que són, en el fons, la causa i l'efecte de la desgràcia d'aquests dies per a molts usu­a­ris de l'esmen­tat telèfon. N'hi ha de tan empre­nyats que han deci­dit can­viar d'andròmina i que han dei­xat escrit que l'única nave­gació que pot per­me­tre l'apa­rell és la marítima. És a dir, el volen llençar al mar. El des­ga­vell ha gene­rat situ­a­ci­ons tra­gicòmiques. Tinc un amic, per exem­ple, que ha rebut mis­sat­ges de mati­nada, en una hora deci­di­da­ment per­versa, que el podien com­pro­me­tre con­ju­gal­ment. No li xiu­xi­ue­ja­ven odes amo­ro­ses ni li pro­po­sa­ven cites clan­des­ti­nes i intem­pes­ti­ves. Era la con­fir­mació del taller: li deien que ja tenia el cotxe arre­glat i que el podia pas­sar a reco­llir quan volgués. El mis­satge en qüestió havia estat tramès hores (o dies) abans, però la satu­ració i el col·lapse van gene­rar aquest epi­sodi, un bon començament per a un vode­vil. De la mateixa manera que els recep­tors han tin­gut sor­pre­ses (agra­da­bles o no), també s'ha donat el cas que els emis­sors (alguns) han expe­ri­men­tat la deso­lació, d'ori­gen des­co­ne­gut, d'aquell per­so­natge de Tess dels Urber­vi­lle, de Tho­mas Hardy. Es pen­sava que rebria una carta que li havia de can­viar la vida, una carta que final­ment es perd sota una catifa i que l'aboca a una trista, dramàtica existència. Aquests emis­sors dece­buts van pen­sar que havien posat la pri­mera pedra per cons­truir la cate­dral de l'amor (i ja em per­do­na­ran aquest to tan romàntic: em deixo por­tar per les referències) i, en no rebre res­posta, van deci­dir empren­dre una altra via, segu­ra­ment pit­jor. D'aquí uns dies, de mati­nada, aquell mis­satge arri­barà al recep­tor desit­jat (un cop superat el “tap de mili­ons de dades”), però pot­ser ja no hi haurà res a fer.

Ens refiem molt de la cor­res­pondència sob­tada. Neces­si­tem la imme­di­a­tesa. Pot­ser seria hora de tor­nar a l'antiga, lenta, espa­iada pràctica de mirar-se als ulls, dei­xar que el temps s'escoli i des­co­brir, en els ulls, sob­tats oce­ans bla­vo­sos.