“De Perpinyà a Aiete”, article de Josep-Lluís Carod-Rovira

Era un dia fred, però asso­le­llat i llu­minós. Ven­te­java. Dúiem la peça de roba i el diari con­vin­guts, visi­bles. Havíem sor­tit de casa el dia abans. Char­les i Jaume s'havien que­dat telèfons mòbils i agen­des electròniques per impe­dir la nos­tra loca­lit­zació i ens van dei­xar on havíem de començar el nos­tre recor­re­gut. Sem­pre vam pen­sar que, pot­ser, algú d'ETA ens seguia tota l'estona per asse­gu­rar-se que no érem vigi­lats per ningú i que, per tant, la tro­bada era segura i no calia anul·lar-la com ens havia pas­sat no feia gaire. Els que esperàvem van ser pun­tu­als al lloc indi­cat on el Xango i jo havíem arri­bat havent uti­lit­zat dife­rents mit­jans de trans­port. La con­tra­se­nya era la bona i vam pujar al cotxe. Vam posar-nos les ulle­res de sol total­ment enne­gri­des per no veure-hi gens i vam fer can­vis de vehi­cle fins a arri­bar al lloc de la tro­bada. No era Per­pinyà, però, tant se val, ara, ja... Just entrar a la casa vaig dema­nar d'anar al lavabo per inten­tar ubi­car-me, però va ser inútil. La fines­tra que donava a l'exte­rior havia estat immo­bi­lit­zada i no hi havia ni tova­llo­les, ni ras­pall de dents, ni cap objecte per­so­nal. El xalet, doncs, havia estat llo­gat per només una nit.

No va caler que es pre­sen­tes­sin. Sí que van sor­pren­dre'ns, però, els pri­mers mots en començar la reunió: “Repre­sen­tem Euskadi Ta Aska­ta­suna, orga­nit­zació política que prac­tica la lluita armada.” Va cri­dar-nos l'atenció la insistència en el caràcter polític del grup. Es van asseure de cara a la porta i nosal­tres davant d'ells, d'esquena a l'entrada. La reunió va ser en cas­tellà. Entre ells par­la­ven en euskara i nosal­tres, en català. Havíem acor­dat, amb en Xango, que empraríem una llen­gua al màxim de dia­lec­tal pos­si­ble, amb arcais­mes que ell i jo coneixíem i mots valen­ci­ans i bale­ars, per difi­cul­tar la com­prensió de la con­versa, davant d'ells, quan no volguéssim ser ente­sos. Després del cafè ini­cial, vam anar bevent aigua al llarg de tot el matí, men­tre con­versàvem. Abans de res vaig pre­gun­tar-los: “Què passa si la poli­cia fran­cesa ens loca­litza i entra aquí, què estem fent, qui som?”. La res­posta va ser imme­di­ata:“Vosal­tres sou aquí per par­lar de pau i expo­sar-nos les vos­tres raons per optar, exclu­si­va­ment, per la via política. Per això heu vin­gut, no? Nosal­tres ja sabem qui som i què hem de dir.”

Vam començar amb mots molt durs per un comu­ni­cat seu rela­tiu a la cam­pa­nya d'estiu a la costa tar­ra­go­nina, encapçalat amb la frase “Atemp­tats d'ETA a la costa espa­nyola”. Tar­ra­go­nins tots dos, vam dema­nar-los expli­ca­ci­ons sobre qui eren ells per espa­nyo­lit­zar el nos­tre ter­ri­tori. Van pre­sen­tar excu­ses i reconèixer l'error. Fins al moment de dinar, durant hores, la con­versa era de política i només de política. Els apas­si­o­nava i es veia que no tenien gai­res opor­tu­ni­tats de fer-ho. En tot moment vam defen­sar la incon­veniència de la via mili­tar, per motius ètics i polítics, i vam fer l'elogi de la via democràtica, l'única capaç d'arti­cu­lar una majo­ria per a la inde­pendència que fos res­pec­tada a nivell inter­na­ci­o­nal i davant la qual Espa­nya no tin­dria més remei que nego­ciar la par­tició de l'Estat i la secessió. Els resul­tats espec­ta­cu­lars d'ERC, unes set­ma­nes abans, ens ava­la­ven. El micro­es­tat de Malta ja era mem­bre de la Unió Euro­pea i, a poc a poc, hi ani­rien entrant els països bàltics i balcànics. L'IRA havia ces­sat les seves acti­vi­tats i ja només que­da­ven ells. Van pro­po­sar-nos de sig­nar un docu­ment, vàlid només per a ells, però legi­ti­mava totes les for­mes de lluita i, després d'un recés dels dos cata­lans, ens hi vam negar: via política, única­ment via política. El dinar va ser sen­zill: una ama­nida i un arròs d'aquests ja pre­pa­rats i for­matge de postres. En el parèntesi de l'àpat vam par­lar, sobre­tot, d'història i de lli­bres. I, havent dinat, vam tor­nar al que ens havia dut a la tro­bada: la nos­tra insistència en els pro­ce­di­ments democràtics, els únics que reu­ni­rien sim­pa­ties inter­nes i com­pli­ci­tats inter­na­ci­o­nals. Va fer-se mitja tarda... No havien par­lat amb repre­sen­tants d'un estat sobirà, mili­tars, poli­cies o agents dels ser­veis d'infor­mació, sinó amb inde­pen­den­tis­tes d'un altre país. Cal no pas­sar-ho per alt, perquè era una dada fona­men­tal per enten­dre tot el que va anar venint després.

Tres set­ma­nes més tard, el cap del CNI duia a J.M. Aznar l'enre­gis­tra­ment d'una con­versa telefònica entre un mem­bre d'ETA i un altre de Bata­suna on s'esmen­tava la tro­bada. No tenien res més, ni fotos, ni vídeos, ni gra­va­ci­ons nos­tres, res. Publi­cada la notícia en un diari espa­nyol, va sal­tar l'escàndol. En el fons, allò que més moles­tava, allà i aquí, era que haguéssim tirat pel dret, com a cata­lans. “Aques­tes coses tan deli­ca­des només les fan els estats i els seus governs”, vam sen­tir a dir un cop i un altre. En una con­ferència de premsa vam reconèixer la tro­bada i repe­tir que res ni ningú no modi­fi­ca­ria les nos­tres con­vic­ci­ons. Ho vam pagar molt car i ho paguem encara ara. Jo vaig haver de dei­xar de ser con­se­ller en cap i sor­tir del govern. El pri­mer a dema­nar-ho va ser un altre con­se­ller, lla­vors d'ERC. La cri­mi­na­lit­zació m'ha acom­pa­nyat des d'ales­ho­res. El Xango ja no va poder reno­var el seu lloc al Con­sell Con­sul­tiu i també ha patit. Només nosal­tres sabem el detall de què vam par­lar. Però com evo­lu­cionà tot, de lla­vors ençà, ho sap tot­hom, per més que hi hagi qui no vul­gui reconèixer-ho. Set anys després, el palau on Franco va nome­nar els seus qua­ranta fidels vita­li­cis ha esde­vin­gut la pista d'ater­ratge perquè ETA faci públic el final de la via armada. Mirem enrere i sabem que hi tor­naríem. Va valer la pena.