Un simple error

L'Ania i la Irina van néixer el desem­bre de 1998, el dia 17 de desem­bre, a la mater­ni­tat de Txe­li­a­binsk, Rússia, a prop de la fron­tera amb el Kazakhs­tan. Sem­bla que entre els dos nai­xe­ments només van pas­sar quinze minuts. I en aquell moment algú va come­tre un error. Qui no s'equi­voca, alguna vegada, a la feina? Qui no arxiva una fac­tura a la car­peta equi­vo­cada? Qui no marca mala­ment un número de telèfon? Qui no es fa un embo­lic a l'hora de tor­nar el canvi? A la mater­ni­tat de Txe­li­a­binsk, aquell mes de desem­bre del 98, algú va con­fon­dre les pol­se­res iden­ti­fi­ca­ti­ves dels dos bebès aca­bats de néixer. L'Ania era la Irina i la Irina era l'Ania. I al cap d'uns dies, les nenes van mar­xar a casa seva amb uns pares que no eren els seus pares. Com a les pel·lícules... però de veri­tat. Han vis­cut dotze anys a una distància de mitja hora en cotxe. Ben a prop, per tant, dels seus pares biològics, sense sos­pi­tar mai que l'equi­vo­cació de la per­sona que va posar les pol­se­re­tes s'havia produït. Dient “pare” i “mare” a unes per­so­nes que no ho eren però que exer­cien com a tals i pot­ser han coin­ci­dit amb els seus pares en un cen­tre comer­cial, sense que el seu cor s'esva­lotés per indi­car-los que eren sang de la seva sang.

Ara, el matri­moni que ha con­vis­cut amb Irina s'ha sepa­rat i el pare, Iuri, es negava a pagar la pensió que li cor­res­po­nia basant-se en les seves sos­pi­tes que la seva dona li havia estat infi­del. La dona ha dema­nat les pro­ves de pater­ni­tat per demos­trar que Iuri és el pare d'Irina. Però les pro­ves han dit que no, que no ho és, i que ella, Iulia, tam­poc n'és la mare! L'embo­lic s'ha desen­tor­to­lli­gat sor­pre­nent­ment de pressa: l'hos­pi­tal ha reco­ne­gut l'error i ha loca­lit­zat Ania, la filla biològica de Iuri i Iulia. Les dues famílies, tot i la com­pren­si­ble com­moció, s'han esforçat per esta­blir una relació pròxima, però han sor­git difi­cul­tats: els Iskan­de­rovs són musul­mans, i els Beli­a­e­vas, cris­ti­ans.

Els pares reco­nei­xen que aquesta història els ha des­tros­sat emo­ci­o­nal­ment: no volen allu­nyar-se de la que ha estat la seva filla des de fa dotze anys, però volen recu­pe­rar el temps per­dut amb la seva filla natu­ral. Les nenes ho veuen tot més fàcil: s'han fet ami­gues i pro­po­sen viure tots junts en una gran casa. Els adults, en canvi, asse­gu­ren que pre­fe­ri­rien no haver cone­gut mai la veri­tat. De vega­des la veri­tat fa mal.