Opinió

L'estat de quin benestar? (i 2)

Mirar enrere serveix per recordar com ens ho fèiem per satisfer les nostres dèries, abans que la cultura de la subvenció penetrés tan profundament en nosaltres

La Soci­e­tat Coral Recre­a­tiva El Ciervo de Saba­dell és una dels cen­te­nars d'enti­tats que es van crear a començament del segle XX, sor­gi­des de la vita­li­tat asso­ci­a­tiva de Cata­lu­nya, i que tenien com a objec­tiu pri­mor­dial demo­cra­tit­zar el lleure. És a dir, acon­se­guir que la cul­tura i la pràctica de l'esport no fos­sin acti­vi­tats res­trin­gi­des a les clas­ses adi­ne­ra­des, que també hi tingués accés la classe obrera.

Jo hi vaig anar a raure el 1976, per jugar-hi a ping-pong. Lla­vors, ja no hi havia cap coral d'aque­lles que havien engros­sit el movi­ment dels Cors de Clavé, per bé que l'afició can­taire no s'havia per­dut del tot i així, més enda­vant, s'hi va crear un grup d'hava­ne­res. S'hi man­te­nia la com­pa­nyia de tea­tre, que encara avui ofe­reix una pro­gra­mació prou esta­ble i ambi­ci­osa, i una secció d'escacs. Sobre­tot, era un punt de tro­bada dels veïns que vivíem al barri de Gràcia.

Que el meu germà i jo l'enfiléssim pel ping-pong, als pares els cos­tava uns diners que havien de gua­nyar. El club ens donava una samar­reta que guar­daríem men­tre ens anés bé; la resta de mate­rial, que no era pas poc, ens l'havíem de com­prar. Sí que ens paga­ven les llicències i els des­plaçaments. La SCR El Ciervo tenia diver­ses fonts d'ingres­sos: les quo­tes soci­als, la lote­ria de Nadal, la con­cessió del bar, les entra­des del tea­tre… però, bàsica­ment, es finançava amb els diners que gua­nyava amb el quinto, que feien de desem­bre a gener. Tots hi havíem de col·labo­rar.

Més o menys, tots els clubs fun­ci­o­na­ven de manera sem­blant. Tan­ma­teix, a par­tir dels vui­tanta, tot va can­viar. A Cata­lu­nya hi havia els millors juga­dors i els millors clubs. El domini era abso­lut i venia de molts anys. A par­tir d'aquell moment, però, s'hi van ficar cai­xes d'estal­vis i empre­ses i van fer sor­gir clubs en ciu­tats com ara Gra­nada i Còrdova, que no s'havien dis­tin­git mai en aquesta dis­ci­plina. Van fit­xar els millors palis­tes i en van fer venir d'estran­gers i va començar un cursa alcista que va tras­bal­sar el pai­satge ping-pongnístic de sem­pre.

La con­seqüència més imme­di­ata va ser que l'hege­mo­nia del ping-pong es va des­plaçar de Cata­lu­nya a Anda­lu­sia i, a mig ter­mini, que els clubs cata­lans, que no van poder seguir aquell crei­xe­ment ver­ti­ginós, o bé van des­a­parèixer o bé van haver de renun­ciar a llui­tar pel títol o bé van per­dre la cate­go­ria. Bar­ce­lona es va que­dar sense cap club. Gai­rebé d'un dia per l'altre van des­a­parèixer els històrics Club de 7 a 9, Club 21, Mayda, Ariel… Només es van man­te­nir aque­lles enti­tats que esta­ven soci­al­ment arre­la­des, que tenien un sen­tit local, més enllà de la cate­go­ria en què jugues­sin. Parlo de la SCR El Ciervo i del ping-pong perquè és el que conec i el que he vis­cut. Però em fa l'efecte que l'anècdota es pot ele­var a cate­go­ria i que, can­vi­ant el nom i l'acti­vi­tat, aquest és un procés que han vis­cut mol­tes asso­ci­a­ci­ons espor­ti­ves i cul­tu­rals d'aquest país en l'espai d'una tren­tena d'anys. Al cap­da­vall, si molt cal, donem aju­des públi­ques a un escrip­tor perquè s'esti­gui uns quants anys fent una novel·la.

La crisi econòmica actual, i la de les cai­xes par­ti­cu­lar­ment, ha tras­bal­sat un altre cop el pai­satge. I, pre­vi­si­ble­ment, encara ho farà més. Serà ine­vi­ta­ble fer uns quants pas­sos enrere. El pro­blema és que el crei­xe­ment va ser molt gene­ral. Els cos­tos, en ter­mes d'ins­cripció, llicències, mútues, arbi­trat­ges… també es van dis­pa­rar i apri­mar l'apa­rat fede­ra­tiu gene­rat cos­tarà qui-sap-lo. Si per a alguna cosa ens ha de ser­vir mirar enrere és per ado­nar-nos d'on venim. Només podem fer l'esport que ens podem per­me­tre, indi­vi­du­al­ment i col·lec­tiva. És una afir­mació que val per tot: la sani­tat, l'edu­cació, la cul­tura… de fet, sem­pre ha estat així, mal­grat que durant molts anys ens hem cre­gut que tot era pos­si­ble. Mirar enrere ser­veix per recor­dar com ens ho fèiem per satis­fer les nos­tres dèries, abans que la cul­tura de la sub­venció penetrés tan pro­fun­da­ment en tots nosal­tres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.