Abans i després

Aquesta set­mana s'ha demos­trat que ni Mas ni Mas-Colell són inge­nus. Han espe­rat fins l'endemà de les elec­ci­ons per anun­ciar un nou paquet de mesu­res res­tric­ti­ves que, d'haver-se fet públi­ques fa una set­mana, pro­ba­ble­ment hau­rien pro­vo­cat un des­cens del nom­bre de vots de la seva coa­lició. S'han alçat mol­tes veus indig­na­des con­tra aquesta farsa elec­to­ral. Si són tan trans­pa­rents i tan demòcra­tes, diu tot aquell que se sent esta­fat, ¿per què no van ser prou valents de dir les coses com són en plena cam­pa­nya? ¿Per què, si era tan necessària i impres­cin­di­ble una reta­llada tan colos­sal, no van acce­le­rar els tràmits men­tre el ciu­tadà deci­dia el seu vot? La res­posta és òbvia. Hau­ria callat qual­se­vol polític que ocupés el càrrec que ocu­pen. Una cosa és ser honest i una altra de ben dife­rent és suïcidar-se davant la ria­llada gene­ral. ¿Hi hau­ria algun fun­ci­o­nari afec­tat per les mesu­res, algú a qui apu­gen l'aigua i la ben­zina, algú a qui faran pagar un tant per la recepta del metge, hi hau­ria algú, repe­teixo, que en el moment de votar valorés la sin­ce­ri­tat per damunt de la tem­pesta que li queia al damunt? No em fan cap gràcia aques­tes reta­lla­des, però hem de con­ve­nir que la política fun­ci­ona d'aquesta manera i que seria tan ingenu haver con­fes­sat el fons de la qüestió en el míting final com ara ho és l'esquinçament de ves­ti­du­res dels opo­si­tors davant les mesu­res del govern. O millor: no par­lem d'ingenuïtat sinó de tac­ti­cisme, un valor que la política du al seu màxim nivell expres­siu. CiU va ser silent i tàctica; i ara, l'opo­sició, és tàctica i cri­da­nera. Perquè així són les coses. D'altra banda, entenc, per des­comp­tat, la mala maror que ha gene­rat el dis­curs poste­lec­to­ral de Mas. És ben lícit que el ciu­tadà per­cebi que una cosa són les mani­o­bres per acce­dir al poder o per acon­se­guir més nivells d'influència i una altra, de ben dife­rent, les acci­ons que es duen a terme un cop s'ha con­so­li­dat la par­cel·la que el poble cedeix a la classe política. I també és lícit que el ciu­tadà actuï ales­ho­res amb ràbia, perquè entén (i aca­bem de viure un epi­sodi que ho cer­ti­fica) que tot ple­gat és una dansa cínica que es fa i es desfà amb indi­ferència de la ide­o­lo­gia de cadascú. Men­tres­tant, a Madrid, fins i tot callen després d'haver gua­nyat. Tot i que és ben cert que, en el cim de la indecència, van gua­nyar jus­ta­ment perquè calla­ven.