Iván i Soraya

L'asse­nya­lat dia onze de novem­bre (11/11/11), va néixer el pri­mer fill de

la por­ta­veu del Par­tit Popu­lar al Congrés, Soraya Sáenz de San­ta­maría. El nadó es diu Iván. Nou dies després de la seva arri­bada al món, la seva mare apa­rei­xia al balcó del car­rer Génova per cele­brar la majo­ria abso­luta del seu par­tit. És evi­dent que ella havia tre­ba­llat molt per acon­se­guir aquest tri­omf elec­to­ral i sem­blava lògic que no es volgués per­dre el moment, tot i la seva recent mater­ni­tat. L'endemà mateix de les elec­ci­ons vam saber que Soraya Sáenz de San­ta­maría (a la foto) era la per­sona del PP encar­re­gada de nego­ciar el traspàs de poders amb el govern sor­tint. Això vol dir llar­gues jor­na­des de reu­ni­ons, molta feina, hora­ris intem­pes­tius. I, per mi, vol dir també la con­fir­mació que, en el llarg procés cap a la igual­tat de gèneres, ha pas­sat el que temíem: la soci­e­tat no s'ha fle­xi­bi­lit­zat per afa­vo­rir aquesta igual­tat ni per acon­se­guir la tan recla­mada con­ci­li­ació entre la vida labo­ral i la fami­liar. L'únic que ha pas­sat és que les dones que volen tenir èxit, tocar poder, sor­tir a la foto, han deci­dit actuar com els homes.

Rajoy apa­rei­xia al balcó envol­tat de dones –Soraya, Cos­pe­dal, Espe­ranza– però això no vol dir que la política s'hagi fet per­me­a­ble a la manera de fer en femení. A les dones que volen tri­om­far en política se'ls exi­geix un com­por­ta­ment mas­culí.

No seré jo qui cri­ti­qui la jove política del PP per deci­dir sobre com vol viure la seva vida. Quants cen­te­nars, milers, d'homes han dei­xat el seu fill de pocs dies a casa per sub­mer­gir-se en una feina que no els per­met dedi­car prou temps al nadó! Em sap greu per ells i per elles. Crec que s'equi­vo­quen, ells i elles. I temo que se'n pene­di­ran, ells i elles. Res no ha can­viat: si Soraya Sáenz de San­ta­maría ha tor­nat a la feina amb una dis­po­sició d'alumna apli­cada deu dies després d'haver parit és perquè sap que, si no ho fa, algú altre ocu­parà el seu lloc i quan ella torni, després d'haver pas­sat un temps al cos­tat del seu fill i recu­pe­rant-se, ja haurà per­dut el pas i no es podrà incor­po­rar a la cursa. L'únic que cal saber, ara, és si la seva par­ti­ci­pació en el procés de traspàs de poders serà tan impres­cin­di­ble com ho seria –per al seu fill i per a ella– l'experiència dels pri­mers dies de vida del petit Iván.