Nou relat, nou país

Fa més d'un segle que el dis­curs naci­o­nal es troba empre­so­nat en la sub­missió a Espa­nya, al llis­tat ina­ca­ba­ble de greu­ges que se'n des­pre­nen i a la cursa com­pe­ti­tiva i com­pa­ra­tiva amb la capi­tal del regne. Aquesta dependència per­ma­nent ens neu­tra­litza i immo­bi­litza, no fa res més que pro­vin­ci­a­nit­zar-nos, empe­ti­tir-nos i tan­car-nos a totes les pos­si­bi­li­tats, perquè, pen­dents només d'això, és aquí on des­ti­nem totes les nos­tres ener­gies, temps i diners. Només ens en sor­ti­rem si cons­truïm un nou relat de país, una nova uto­pia cata­lana pos­si­ble, per a un país nou. No plan­tejo actuar com si aquesta rea­li­tat des­fa­vo­ra­ble no existís, però sí ado­nar-nos que, més enllà del dis­curs que ens impe­deix avançar, hi ha vida i horitzó. Ens hem de des­em­pa­lle­gar d'aquest llast estèril. I això té con­seqüències direc­tes sobre l'eco­no­mia, la cul­tura, la soci­e­tat, el conei­xe­ment i la política. Estem atu­rats en el dis­curs de sem­pre, amb un model ranci, anti­quat i no atrac­tiu per a la gent que arriba de fora i que ja ha per­dut capa­ci­tat de mobi­lit­zació, il·lusió i passió per a la gent de tota la vida.

Hem de mirar tot el món, sabent-nos-en part activa i no sub­or­di­nada, perquè podem tenir una ambició uni­ver­sal i una mirada oberta, sense límits. Hem de poder sal­tar la paret de la imme­di­a­tesa i enten­dre que el 98% del mer­cat mun­dial i del pen­sa­ment no és a la península. Un país com el nos­tre que va fer la revo­lució indus­trial sense cap de les matèries pri­me­res indis­pen­sa­bles i sense estat, però amb tota la força de la volun­tat, les idees clares i un neguit empre­ne­dor colos­sal, pot tor­nar ara a començar una etapa total­ment nova. Som una terra atrac­tiva, cre­a­tiva i inqui­eta. Neces­si­tem ser cone­guts al món amb la nos­tra pròpia marca i, en això, Bar­ce­lona i el Barça ens són impres­cin­di­bles, perquè són noms d'èxit. Cata­lu­nya, doncs, el país de Bar­ce­lona i del Barça.

I de Gaudí i el moder­nisme, la bio­tec­no­lo­gia i la bio­me­di­cina. País de científics i met­ges, dis­se­nya­dors i espor­tis­tes de renom inter­na­ci­o­nal, amb excel·lents cui­ners i arqui­tec­tes, artis­tes, músics i escrip­tors. Un lloc ben situat a la Medi­terrània euro­pea i amb un clima enve­ja­ble, cap­da­van­ter en donació d'òrgans i en adop­ci­ons, amb una pràctica molt estesa de volun­ta­riat i uns índexs ele­vadíssims de soli­da­ri­tat interna i externa. Una terra de men­ta­li­tat oberta, moderna i aco­lli­dora, pio­nera en adop­tar mesu­res sobre pro­tecció dels ani­mals, pare­lles de fet, volun­tats anti­ci­pa­des, eutanàsia o embri­ons per a recerca. Un país així té sen­tit per ell mateix, pot anar sol pel món i amb la cara ben alta, sense anar aga­fat de la mà de ningú, i menys vin­cu­lats a mar­ques d'imatge nega­tiva, perquè té una potència extra­or­dinària, interès i talent.

El que fem i el que tenim és el que som. I perquè el món ens cone­gui i tin­gui interès per nosal­tres no ens cal dema­nar permís a ningú i podem fer-ho direc­ta­ment, sense auto­rit­za­ci­ons, ja que res no ens ho impe­deix. Però també hem de posar les coses ben fàcils. Soci­e­tat mul­ti­lingüe com ja som, hauríem d'anar pen­sant en ator­gar un paper molt més pro­ta­go­nista a l'anglès en la nos­tra soci­e­tat, entre totes les gene­ra­ci­ons i en tots els àmbits, fins i tot con­tem­plant algun esta­tus d'ofi­ci­a­li­tat per aquesta llen­gua. Els pobles s'ani­men a par­ti­ci­par en grans pro­jec­tes col·lec­tius si la pro­posta és engres­ca­dora i és, de debò, naci­o­nal, vull dir de país, de tots ple­gats i no pas tan sols d'uns quants. Per això un relat nou, modern, des­a­com­ple­xat, ens podria ser de la màxima uti­li­tat si els esta­ments diver­sos que arti­cu­len la nos­tra soci­e­tat se'l fes­sin seu i tots trenquéssim la dependència men­tal. Altra­ment, amb el dis­curs d'ara, cada cop més res­clo­sit i sense pers­pec­ti­ves, ens que­da­rem on som, és a dir, serem superats i des­bor­dats per la rea­li­tat. Encara més que no pas ara...