Nadal amb paraulotes

De ben segur que en les sobre­tau­les de l'àpat prin­ci­pal d'avui, Nadal, ocu­pa­ran un lloc de pri­vi­legi les parau­les “crisi”, “reta­lla­des” i “atur”, les més empra­des també dar­re­ra­ment en dia­ris, ràdios i tele­vi­si­ons. Un amic bar­ce­loní que feli­cita les fes­tes, em diu que l'autèntica crisi era fa vuit o deu anys, ara només passa que toquem de peus a terra a l'hora de gas­tar. Perquè fa uns anys –diu– compràvem coses que no neces­sitàvem amb diners que no teníem, pot­ser per impres­si­o­nar gent que no coneixíem, amb actius que no valien el que cos­ta­ven, i aquesta gran men­tida un dia o altre havia d'escla­tar. Man­lle­vant imat­ges bíbli­ques, el canvi ens ha por­tat de les vaques gras­ses a les vaques magres, del paradís de la bonança (amb la cor­res­po­nent serp ama­gada), a l'exili de la crisi.

A la fira de Santa Llúcia del meu poble (amb 618 anys d'història a coll, perquè va començar el 1393, en temps de Joan el Caçador, rei d'Aragó i comte de Bar­ce­lona), els nom­bro­sos fira­ries es quei­xa­ven: molta gent a mirar i poca a com­prar. Ben dife­rent d'aquell temps quan durant els quinze dies de la fira s'havien de fer les com­pres de tot l'any, cosa que asse­gu­rava grans ven­des a tots els firai­res. És clar que el feu­dal pro­te­gia la fira perquè era el pri­mer interes­sat que l'eco­no­mia dels seus súbdits anés a més. Qui sap si avui tro­baríem algun dels nos­tres ínclits polítics sin­ce­ra­ment interes­sat en l'eco­no­mia per­so­nal dels admi­nis­trats. Ara tot va d'això tan hor­ri­ble que en diuen macro­e­co­no­mia i altres parau­lo­tes que hem anat apre­nent sense saber massa què volen dir: “mer­cats finan­cers”, “hipo­te­ques escom­bra­ria”, “espe­cu­la­dors bor­sa­ris”, “pri­mes de risc”, “crèdits sub­prime”, “deute públic”, “deute pri­vat”... ara tot­hom deu calés, cosa que vol dir que la major part de les coses estan per pagar. Josep Pla, en veure per pri­mera vegada la panoràmica noc­turna de la ciu­tat de Nova York, l'any 1954, amb l'sky­line fas­tu­o­sa­ment il·lumi­nat com un immens arbre de Nadal, pre­guntà: “I tot això, qui ho paga?” La pre­gunta és una de les expres­si­ons més cone­gu­des de la savi­esa del polígraf de Llo­friu, i fa referència a la natu­ra­lesa del sis­tema capi­ta­lista. Al final tot s'ha de pagar i, sovint, molt car.

De vega­des em pre­gunto: Què he de pen­sar i fer, com m'he de com­por­tar? No en tinc ni idea, i més havent lle­git ara Ber­na­nos, que afirma que l'opti­mista és un imbècil feliç, i el pes­si­mista és un imbècil des­gra­ciat. En tot cas, bon Nadal a tot­hom.