Nadal amb paraulotes

De ben segur que en les sobretaules de l'àpat principal d'avui, Nadal, ocuparan un lloc de privilegi les paraules “crisi”, “retallades” i “atur”, les més emprades també darrerament en diaris, ràdios i televisions. Un amic barceloní que felicita les festes, em diu que l'autèntica crisi era fa vuit o deu anys, ara només passa que toquem de peus a terra a l'hora de gastar. Perquè fa uns anys –diu– compràvem coses que no necessitàvem amb diners que no teníem, potser per impressionar gent que no coneixíem, amb actius que no valien el que costaven, i aquesta gran mentida un dia o altre havia d'esclatar. Manllevant imatges bíbliques, el canvi ens ha portat de les vaques grasses a les vaques magres, del paradís de la bonança (amb la corresponent serp amagada), a l'exili de la crisi.

A la fira de Santa Llúcia del meu poble (amb 618 anys d'història a coll, perquè va començar el 1393, en temps de Joan el Caçador, rei d'Aragó i comte de Barcelona), els nombrosos firaries es queixaven: molta gent a mirar i poca a comprar. Ben diferent d'aquell temps quan durant els quinze dies de la fira s'havien de fer les compres de tot l'any, cosa que assegurava grans vendes a tots els firaires. És clar que el feudal protegia la fira perquè era el primer interessat que l'economia dels seus súbdits anés a més. Qui sap si avui trobaríem algun dels nostres ínclits polítics sincerament interessat en l'economia personal dels administrats. Ara tot va d'això tan horrible que en diuen macroeconomia i altres paraulotes que hem anat aprenent sense saber massa què volen dir: “mercats financers”, “hipoteques escombraria”, “especuladors borsaris”, “primes de risc”, “crèdits subprime”, “deute públic”, “deute privat”... ara tothom deu calés, cosa que vol dir que la major part de les coses estan per pagar. Josep Pla, en veure per primera vegada la panoràmica nocturna de la ciutat de Nova York, l'any 1954, amb l'skyline fastuosament il·luminat com un immens arbre de Nadal, preguntà: “I tot això, qui ho paga?” La pregunta és una de les expressions més conegudes de la saviesa del polígraf de Llofriu, i fa referència a la naturalesa del sistema capitalista. Al final tot s'ha de pagar i, sovint, molt car.

De vegades em pregunto: Què he de pensar i fer, com m'he de comportar? No en tinc ni idea, i més havent llegit ara Bernanos, que afirma que l'optimista és un imbècil feliç, i el pessimista és un imbècil desgraciat. En tot cas, bon Nadal a tothom.