La nova Espanya que ve

No és pas un defecte, és propi de la natu­ra­lesa humana mirar-nos el melic i veure el món des del propi prisma, con­vençuts que la imatge que ens fem al nos­tre cap és el fidel reflex de la rea­li­tat.

De vega­des convé, però, fer l'exer­cici de posar-nos a la pell de l'altre i inten­tar com­pren­dre el món amb la mirada de l'altre. És quel­com que ens ajuda a enten­dre mol­tes coses que abans ens sem­bla­ven inex­pli­ca­bles, i alhora ens pre­para per a un futur que es pre­senta com­pli­cat des del punt de vista naci­o­nal.

Som molts els cata­lans que tenim clar que som al bell mig del procés de cons­trucció naci­o­nal que en ha de por­tar a la plena sobi­ra­nia. Que l'espoli fis­cal és una rea­li­tat tan­gi­ble i insos­te­ni­ble, que la llen­gua cata­lana encara no gau­deix d'un reco­nei­xe­ment ple que garan­teixi el seu futur i un llarg etcètera. I com a cata­lans, ens sem­bla increïble que els espa­nyols es neguin a reconèixer els sacri­fi­cis i les renúncies fetes per Cata­lu­nya durant la mal ano­me­nada Tran­sició per arri­bar a un mínim comú deno­mi­na­dor democràtic accep­ta­ble després d'una dic­ta­dura sag­nant.

Estic segur que aquesta visió de les coses ens can­vi­a­ria si féssim l'esforç de mirar la rea­li­tat des dels ulls espa­nyols, i ens ser­vi­ria per pre­pa­rar-nos per al que ens espera durant la legis­la­tura de Rajoy.

Espa­nya és un país uni­tari i cen­tra­lista, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, és un fet que des­criu una manera de con­ce­bre l'orga­nit­zació política de l'estat. Espa­nya sent que va haver de fer con­ces­si­ons dures i dolo­ro­ses per acon­se­guir un mínim con­sens democràtic durant la Tran­sició, amb enor­mes sacri­fi­cis com l'accep­tació de la cen­tri­fu­gació de com­petències cap a la perifèria. L'estat de les auto­no­mies és una ano­ma­lia. Quan Madrid accepta la cre­ació dels Mos­sos d'Esqua­dra o cedeix algun impost, ho fa per una con­jun­tura elec­to­ral des­fa­vo­ra­ble, en cap cas per con­vicció.

Trenta anys després, Espa­nya se sent prou forta per refer l'estat que sem­pre ha vol­gut tenir, per recu­pe­rar i recen­tra­lit­zar el poder i aca­bar per sem­pre més amb les ano­ma­lies. Davant aquesta rea­li­tat, els cata­lans tenim dues opci­ons: assis­tir-hi com a espec­ta­dors o esmo­lar les eines.