Xampany i el fat

No he tro­bat dades fia­bles ni estric­ta­ment científiques, però sem­bla que l'ori­gen de la tra­dició d'estam­par una ampo­lla de xam­pany con­tra el buc d'un vai­xell a l'hora d'ava­rar-lo és més aviat cru­ent. Diuen les cròniques que he con­sul­tat que, temps era temps, el paper de l'ampo­lla era inter­pre­tat per un noi jove que s'ofe­ria com a sacri­fici, si no vols per força, als déus marítims per tal que vet­lles­sin per la sin­gla­dura futura de la nau. Una vari­ant de la cerimònia de bateig és la dels víkings, que feien avançar el casc per un entra­mat de fusta on lli­ga­ven pre­so­ners i esclaus que eren escla­fats per la con­tundència del vai­xell. Amb la sang ves­sada, el casc rebia la pro­tecció divina alhora que els cons­truc­tors dema­na­ven perdó per haver ofès l'oceà amb una irrupció tan sob­tada. Unes altres ver­si­ons diuen que els grecs feien xocar con­tra el buc una àmfora de vi, que també era un tri­but, però menys espec­ta­cu­lar. La cosa va deri­var cap a l'ampo­lla de xam­pany, que és més asèptica i gla­mu­rosa, però, en qual­se­vol dels casos, si el noi que xocava con­tra el vai­xell no moria o si ni l'àmfora ni l'ampo­lla no es tren­ca­ven, l'epi­sodi es con­ver­tia en un mal ave­rany que no agra­dava gens ni mica els mari­ners. Hi ha casos docu­men­tats sobre la relació entre la tren­ca­dissa que no va ser i el poste­rior acci­dent de la nau, la qual cosa fa pen­sar que alguna cosa de cert hi deu haver en la supers­tició. Pot­ser es tracta d'una sim­ple equació de física apli­cada, una matemàtica de la cor­re­lació de for­ces. Si un ele­ment tan fràgil com una ampo­lla de vidre llançada amb con­tundència con­tra un cos rotund i massís no s'esmi­cola en mil tros­sos, ¿qui­nes mal­ves­tats no han de suc­ceir davant de cir­cumstàncies molt més adver­ses per a la nau?

El Tita­nic no va ser bate­jat amb cap ampo­lla, que és un detall encara més esgar­rifós. No s'hi devien atre­vir. En el cas del Costa Con­cor­dia, l'ampo­lla va roman­dre intacta després de la col·lisió pri­mera a les dras­sa­nes. Mala peça al teler, doncs. Es podria donar el cas que, sabent-ho, el capità decidís acce­le­rar la ine­vi­ta­ble arri­bada del mal fat. No hi hem de creure, en coses com aquesta, però és curiós com s'ins­tal·len en les nos­tres vides. ¿I si real­ment fos veri­tat que algú ens avisa de les misèries que ens han d'arri­bar? ¿I si algú dis­senyés aquest full de ruta com un avís per a nave­gants?