El cau de l'artista

Fa uns dies vaig anar a veure un amic pintor al seu taller. Era un matí d'aquests que hem viscut recentment, amb el termòmetre a la ratlla del zero. I el taller està situat al capdamunt del barri del Carmel de Barcelona. Quan vaig sortir del cotxe, un aire gelat em va espolsar la son de les orelles i em va tallar momentàniament la respiració. I encara sort que un solet tímid però rialler va escalfar-me l'espera mentre l'amic pintor venia a obrir-me. El taller és un local compartit amb dos artistes més, ampli, amb una distribució impossible i unes escales estretes i costerudes que baixen dos nivells. A qualsevol racó hi ha estris, retalls de roba, pots de pintura, eines, flascons amb pigments de tots colors, vares de ferro, serradures, taulons de fusta, taps de suro, un feliç desordre, una ingent quantitat d'objectes que a qualsevol lloc del món semblarien rampoines i que aquí esdevenen, clarament, fragments dispersos de futures obres d'art. I en aquest taller compartit, on el pintor empastifa teles i l'escultor recargola ferro, hi fa un fred que pela. Mentre els escolto i admiro les seves últimes obres, no paro de fregar-me les mans i els calfreds em recorren l'espinada. Al final no em puc aguantar i acabo preguntant estúpidament: però com podeu treballar, amb aquest fred? S'arronsen d'espatlles: anem abrigats, em diuen assenyalant els seus jerseis de coll alt. Quan surto del cau i el sol em rep amb una càlida abraçada al carrer, no puc deixar de pensar en la força impetuosa que empeny una persona –tantíssimes, arreu del món i al llarg de la història– a treballar en condicions incòmodes, sense garantia d'èxit ni tan sols de compensació econòmica. No pot ser només el desig de crear. Els desitjos només creixen afavorits per les circumstàncies. És una necessitat, un impuls, que supera dificultats i salta obstacles i ens arrossega per més que tinguem temptacions de quedar-nos escarxofats al sofà amb una manta damunt de les cames (i qui diu sofà diu feina estable i/o ben remunerada). I aquestes persones, les que coven a dins seu aquest ímpetu tan poderós com inusual, són uns escollits, tocats per la gràcia, o uns desafortunats, que no poden controlar la seva pròpia vida? El meu amic pintor, al
cau gelat del Carmel, omple llenços blancs de palmeres verdes, platges africanes i núvols viatgers. No ho trobeu un privilegi?