Figueres, circ

Més enllà de l'èxit d'aquest Pri­mer Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal del Circ del Cas­tell de Figue­res que s'està cele­brant, hi ha un per­so­natge que és clau en tot això, un home que conec des de fa molt de temps i que porta el món del circ a la sang i l'ànima: Genís Mata­bosch. És un figue­renc dis­cret, ama­ble i pas­si­o­nal tre­ba­lla­dor, que, quan parla, s'explica amb una vèrbola fluïda i serva tot­hora una oració sintàctica lúcida i per­fecta, que ja m'agra­da­ria per a molts polítics nos­trats, d'aquests que no saben dir dues fra­ses sense deu bar­ba­ris­mes i quinze atemp­tats a la nos­tra sin­taxi.

Ja saben: a Figue­res hi ha tres car­pes de circ al pati d'armes del cas­tell de Sant Fer­ran, cin­quanta-dos artis­tes de vint naci­o­na­li­tats dife­rents, tot ple­gat una troupe de més de dues-cen­tes per­so­nes, entre artis­tes, músics, per­so­nal tècnic, intèrprets, etc. I els vint-i-dos números de circ, que s'ofe­ri­ran en dues gales, són inèdits a Europa. Mata­bosch va expli­car dijous que els artis­tes estan emba­da­lits perquè mai han actuat en un entorn tan espec­ta­cu­lar i espe­cial com el pati d'armes d'un cas­tell, però també ho estan amb la ciu­tat i els seus museus, les seves boti­gues i la seva gent... És Figue­res, ja se sap. Aquest mateix dijous al matí, una des­fi­lada amb ban­de­res i vehi­cles va bai­xar del cas­tell fins a la Ram­bla, acom­pa­nyant una ele­fanta que, al final, es va rega­lar (com diuen al Ros­selló) amb un excel·lent àpat de frui­tes vari­a­des, enmig de l'expec­tació de la ciu­ta­da­nia i els que hi havíem anat a mer­cat.

Tal com els deia, al cen­tre d'aquest magne esde­ve­ni­ment hi ha el figue­renc Genís Mata­bosch, que deu estar flo­tant de benau­rança, perquè quasi es podria dir que tot això ho ha acon­se­guit ell tot sol. Fa uns quants anys (no recordo quants), quan a la ciu­tat es par­lava de la pos­si­bi­li­tat d'un museu del circ a can Cusí del car­rer Sant Pau, en Genís ens con­vidà, a Joan Fer­rerós i un ser­vi­dor, a anar a casa seva a veure tot el que guar­dava en relació amb el món del circ. Vam que­dar sor­pre­sos i parats, però també quedà parat el pro­jecte de museu. Qui no ha parat mai és en Genís que ara tri­omfa, i me n'ale­gro. Per ell, i també perquè el seu pare, Fre­de­ric Mata­bosch, i el meu van ser molt amics. Com­par­tien l'afició de la pin­tura pai­satgística, i encara sem­bla que els veig tots dos, amb el cava­llet plan­tat en diver­sos indrets del meu poble, pin­tant i par­lant com els dos excel·lents com­panys que van ser tota la vida.